Pàgines

dissabte, 30 de maig del 2020

Tessitura

per Pirenne Noir, Olga Vaello i Robert Candela

Sonava el telèfon i he escoltat el timbre. He agafat l'aparell. No me n’he assabentat bé. (1) En veritat, no sé com ha passat. Mentre feia cas al mòbil, no he fet cas a res més. I aquesta ha estat la meua errada. Quan he escoltat a través de l’aparell, ja no he pogut escoltar res més. I després la resta. Una llàgrima m’ha relliscat per la galta. Prou. Però no he estat prou valenta per a dir-ho en veu alta. La llàgrima és suficient i el sentiment d’inutilitat que he estat empentant envers el fons del cap mentre escolte per l’auricular, s’obri pas amb força. Em sent miserable i el poc control que em queda sobre la meua respiració se m’esmuny entre els llavis. El cor se m’esperona dintre del pit. No, no, no. Dues llàgrimes. Prem fort els punys, i note dolor on les ungles s’endinsen. “Per favor”. Això sí que ho he aconseguit dir en veu alta. Em pose la mà sobre el pit, m’adone que he tancat els ulls i els vaig obrint a poc a poc. Horroritzada, observe com la foscor va prenent forma al meu voltant. 

Intente obrir la boca, panteixant, en un últim intent de fer entrar aire als pulmons. La por no em deixa cridar, així que plore silenciosament. “Per favor”, puc repetir. Però ara ja no li ho dic al meu cos. Mire les ombres, implorant certa clemència, però a través de l’auricular escolte aquesta vegada clarament “no”. 

Dues lletres que ressonen com un fort estrèpit dins del meu cap. Després de tot el que havia escoltat, després que la seua veu s’enfonsara dins el meu cor com ganivets esmolats, tan sols dues lletres trencaven el que quedava intacte entre nosaltres. Vàrem superar mil-i-una situacions complicades, obstacles inimaginables en temps atípics que ens va tocar viure, conseqüències de decisions que canviaren el rumb de les nostres vides, però va fer cas omís a les meues dues paraules, ‘per favor’. Com de paradoxal resulta que de les meues dues paraules i les seues dues lletres últimes a la fi el resultat siga fer-nos desaparèixer com a parella. 

Segons de desconcert es convertiren en minuts d’angoixa. Buida. Sí, un sentiment d’haver-me buidat impregnava la sala repleta dels meus òrgans vitals que lluitaven per mantenir-me conscient en aquella mar de llàgrimes seques. Què hagués passat si en lloc d’agafar el telèfon hagués fet cas al timbre de la porta, em pregunte una volta i una altra.

"Sí". Vaig escoltar eixa paraula clarament i amb determinació i el món, tan ferm i estable fins aquell moment, se'n va anar en orris en un tres i no res. Sí. Només dues lletres, que ho podien canviar tot. Toque el timbre a la porta i m'obri ella. Els seus llavis es mouen. Poc, però es mouen. No m'ho esperava. De vegades ho fem tot per inèrcia, quan estem amb l'aigua al coll i volem respirar siga com siga, però no sempre quan fem la glopada d'aire ens arriba com a ventada fresca. De vegades desitjaríem no haver fet cap alenada més. No diu res més que això, però n'hi ha prou. Ara calla. I jo m'òmplic. Arreplegue de terra tots els trossos de mi que hi portava arrossegant, esbargits en mil bocins. 

No puc llevar-me del cap què haguera passat si, en comptes d'eixir per la porta al carrer, haguera agafat el telèfon i picat aquell número, que ja em coneixia de memòria, de tantes vegades que els meus dits l'havien marcat sense que jo ho volguera fer. Però ara estava ací i tenia allò que buscava des dels budells, l'única cosa que m'impulsava a actuar des de feia temps. I ho havia aconseguit. Llavors? Per què aquesta implosió havia estat pitjor que l'anterior explosió? Per què no havia telefonat? Per què havia d'eixir de casa? Què haguera passat? No puc deixar de preguntar-me què haguera passat? I ara ho tinc ací davant, allò que volia. Sí. 

(1) La frase que s'ha fet servir per començar el relat és de "Tiempo de silencio" de Luís Martín Santos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tessitura

per Pirenne Noir, Olga Vaello i Robert Candela Sonava el telèfon i he escoltat el timbre. He agafat l'aparell. No me n’he assabenta...