Pàgines

dimecres, 27 de maig de 2020

Mindfulness

per Carme Rosanas, Lord Eros Ramatxoto i Àlex Gutiérrez

La porta és millor tancar-la; a l'altra banda sempre hi ha la televisió engegada. (1)

Oh! I si només fos la televisió, encara! Per pesada que la trobi, això no seria res, però no hi ha manera de tenir aquella tranquil·litat necessària. I encara menys de mantenir la porta tancada, més de deu minuts seguits. El pitjor són les preguntes constants i totes les explicacions de cada cosa que fan, per què tot m'ho han d'explicar? Com si fos tan important o tan interessant... Per què, els sembla que la meva opinió o el meu parer, en cada cosa que els passa pel cap sigui imprescindible? De fet, jo demano poc: no veure ni sentir la televisió; que em deixin fer les meves coses sense fer-me perdre el fil cada deu minuts; que cadascú decideixi els coses per ell mateix.  I jo creia que ja seria feliç, però és que ha arribat un moment que fins i tot quan es fa el miracle no m'interrompen en mitja horeta, només de sentir les seves passes pel passadís, ja penso que algú obrirà la porta i entrarà de sobte, sense tenir cap consideració per les meves activitats. I ara ja me n’adono, demanar que s’estigui quiets, ja seria massa, sí, sí, ja sé que és una bestiesa, però no sé veure cap altra sortida per preservar la meva salut mental, ho han dut tant a l'extrem que ara només queda una solució, que no és només tancar la meva porta, sinó tancar-les totes i si pot ser amb clau i forrellat. 

I així ho faré saber, només m’alce demà de matí, al cap de psiquiatria Açò sembla cada vegada més una eterna jornada de portes obertes. Inclús les dels lavabos no es poden tancar. I jo em pregunte, ¿per què deixen les portes obertes dels lavabos si allí no hi ha cap televisor? Mai acabaré d’entendre aquestes noves martingales pseudomèdiques. A mi m’agradaven més les d’abans. On estiga una tradicional teràpia electroconvulsiva o una bona lobotomia ben practicada, que s’aparte qualsevol tractament psicoterapèutic alternatiu modern. Són les quatre de la matinada i tots els pacients estan veient, als televisors de les seues habitacions, els dos programes favorits en aquesta planta: el Teletienda i el tarot Esperanza Gracia. I no paren d’entrar i eixir al meu despatx. Odie el torn de nit. Totes les nits igual. Uns entren i em demanen productes absurds (a les dones els pega pels allargadors de penis i els homes es tornen bojos pels satisfyers). Altres em pregunten sobre el seu present o pel seu passat (Quin dia és hui? Per què estic ací? Què m’està passant? Què va passar ahir?). Per molt que es queden bocabadats davant les hipnòtiques mans d’Esperanza Gracia, no tenen cap interès pel dia de demà. Així m’és impossible estudiar per a les oposicions a psiquiatria. M’entren unes ganes d’agafar uns tisores i...
- Vicent tinc fam.
- Una altra vegada... ja t’he dit que ara no. Que són les quatre de la matinada i ja heu sopat. A dormir.
- Però jo tinc fam, Vicent. Tinc molta fam. He de menjar, ho ha dit Esperanza Gracia.
- Que no, espera’t una estona i desdejunem.
- Vicent, tinc fam. He de menjar, Vicent. No puc més. Ho sent, Vicent.
- Què fas? Ix del despatx per favor. Eh! No t’acostes!
- Vicent, tinc fam, no puc més! Vine ací Vicent! Vicent! Vicent!
Riiiiing.
- No! Eh! Què passa? Què...? Diga?
- Hola Vicent, sóc Toni. Eixa veueta... no t’hauràs adormit? Ai... gandul!
- No...haha... estava repassant uns apunts del temari quan...
- No sé si t’ho ha dit Marta en acabar la seua guàrdia, però a primera hora ve inspecció. Encarrega’t d’endreçar-ho tot per a quan arribem. Sé que estàs tu sol al sector G, però tens encara nit per endavant. Ànims, que ets jove!
Tu-tu-tu-tu-tu.
I Vicent, a la fi, va fer ús de les tisores, per endreçar-ho tot. 

(1) Amb aquesta frase comença "Si una nit d’hivern, un viatger." de l'Italo Calvino.

Cap comentari:

Publica un comentari

Tessitura

per Pirenne Noir, Olga Vaello i Robert Candela Sonava el telèfon i he escoltat el timbre. He agafat l'aparell. No me n’he assabenta...