Pàgines

dissabte, 9 de maig de 2020

Kátharsis

per Bàrbara Torres, Robert Candela, Capità Superflipo i Olga Vaello


"LA MORT SEMPRE SERÀ UNA QÜESTIÓ DE DIFÍCIL CONTROL. 

PERÒ HA DE SER NECESSÀRIAMENT DOLOROSA? NO, NO CAL"



"Al dia següent no va morir ningú."(1) Això és el que es repetien constantment Àngela i Robert contrariats. 
Les hores havien passat frenèticament a dintre del laboratori. Una important empresa farmacèutica els havia contractat perquè elaboraren una píndola que ajudés a la gent a llevar-se la vida. L’aprovació de l’eutanàsia estava a res de produir-se i l’empresa volia ser la primera a vendre el seu producte al Govern. 
Durant un any havien treballat a contrarellotge. Els primers assajos clínics havien estat durs. Els animals arribaven a la mort després de minuts d’angoixa i dolor. Havien canviat les composicions, alterat els grams, fins arribar al Maximus. L’havien batejat així perquè durant l’última experimentació amb animals, Àngela havia detectat que les rates arribaven a l’orgasme abans de creuar l’arc de Sant Martí. 
Entusiasmats pel descobriment, havien informat a l’empresa farmacèutica qui els havia donat el vistiplau per passar a la fase 2: experimentar amb humans. 
El dia havia arribat. Era un dimarts solejat. Els pacients, malalts en fase terminal, havien entrat un a un a l’habitació. Els havien despullat, llavat i pentinat; ajudat a tombar-se en les lliteres i, mentre els tapaven els cossos nuus amb llençols de cotó, havien engegat el reproductor de música. De fons, s’escoltava la veu sensual de Sade. 
En veure’ls relaxats, Àngela i Robert els convidaren a ingerir la píndola que tenien a la tauleta de la seua esquerra. I observaren el moviment dels cossos, preparats per contemplar com Maximus feia la seua feina. Però res no havia eixit com ells preveien.
El que havia de ser el final d'una vida -un final després de fer el cim, com qui clava la bandera dalt de l'Everest i exhala l'últim alé-, es convertia, cos rere cos, en un punt i apart, en el començament d'un altre nou final, que es podia seguir muscle a muscle, articulació rere articulació, extremitat relligada amb una altra... que s'estirava, cruixia, creixia i mudava la pell a una velocitat frenètica. 
Maximus acabava una vida que es cloïa en ella mateixa; per això aquells cossos es buscaven uns a altres, de manera instintiva, per agafar-se a aquell orgasme que era l'última connexió que mantenien abans de la foscor infinita. Però allò que no havien previst era les conseqüències d'una acció coordinada i complementària, perquè llavors, de dues morts, com els oposats que s'atreuen, en naixia una nova vida, que, com totes, tenia un únic objectiu: créixer i multiplicar-se. 
Àngela i Robert es varen mirar cadascú a l'altre amb els ulls plens d'una por que era més interrogativa que no únicament inquieta. Com tot experiment que té uns resultats contraris als previstos, allò que veien no els podia calmar de cap de les maneres. I aquells moviments, aquells gemecs desesperats, aquells cossos que exprimien uns límits que no s'havien imaginat mai que ni tan sols pogueren ser humans, els generaven un terror visceral, radical i atàvic. Però, al mateix temps, aquell desig que podien ensumar i visualitzar, com una porta que va més enllà del no res, els atreia d'una manera institiva i irreflenable. 
Què era això que havien creat? Quines conseqüències tindria? Quan pararia? Aquells cossos que fa a penes uns moments eren poc més que carn de rapinya, en la seua existència més bàsica, eren ara mateix, lliures de tot pes de l'ànima, uns cossos plens de vida, plens d'una ànsia arrelada a la terra de la qual renaixien.   
Mentre les ments fredes i científiques d’Àngela i Robert volien trobar respostes  raonables a les qüestions plantejades, els seus cossos calents i libidinosos eren cridats a refregar-se amb les carns que tenien al seu davant. Aquella magnètica atracció era irrefrenable, inevitable, inexorable, inexplicable, inescrutable... A l’instant, ambdós estaven despullant-se per prendre part d’aquella dionisíaca orgia. La seua relació sempre havia estat professional, mai havien intimat. Cadascú tenia parella estable i ara, sense creuar paraula, estaven nus un front a l’altra. Robert es mossegava els llavis veient les corbes que amagava l’intimidatori i voluptuós cos d’Àngela sota la bata blanca de científica: un generós i arrodonit cul per la popa i, per la proa, uns majestuosos pits i un enorme penis ferm i preparat per entrar en combat.
Arribà la catarsi, de colp, sense previ avís. Silenci. No s’escoltaven ja els gemecs dels instints irrefrenables d’aquells cossos mortuoris. Tots van romandre estesos al terra, sense articular paraula, sense fer cap gest dins d’aquella voràgine passional que els havia absorbit els sentits. Un retrobament amb els plaers i els desitjos més bàsics, potser perduts en els records de molts d’ells i tan desconeguts per molts d’altres. La ciència prengué partit. Va fer efecte, pensaren el Robert i l’Àngela. Va ser millor del que ens havíem imaginat. Ara tots dormen. Ja no hi són. Somien que han viscut. Obliden el patiment dels últims anys a les sales de pal·liatius. Venien d’una festa, una festa boja, inimaginable. Han sortit de casa, d’aquella llar sense finestres per on mirar la mar. Sense camí per recórrer. Finalment, l’han trobat, a la fi, la seua fi. Tots dos es van aixecar amb un somriure i es van abraçar. En vestir-se se n’adonaren que aquells que ja no hi eren, però que continuaven al terra, restaven amb un somriure, un somriure irrepetible. 

(1) Aquesta és la frase amb la que comença la novel·la "Les intermitències de la mort" de José Saramago.

Cap comentari:

Publica un comentari

Tessitura

per Pirenne Noir, Olga Vaello i Robert Candela Sonava el telèfon i he escoltat el timbre. He agafat l'aparell. No me n’he assabenta...