Pàgines

dissabte, 30 de maig de 2020

Tessitura

per Pirenne Noir, Olga Vaello i Robert Candela

Sonava el telèfon i he escoltat el timbre. He agafat l'aparell. No me n’he assabentat bé. (1) En veritat, no sé com ha passat. Mentre feia cas al mòbil, no he fet cas a res més. I aquesta ha estat la meua errada. Quan he escoltat a través de l’aparell, ja no he pogut escoltar res més. I després la resta. Una llàgrima m’ha relliscat per la galta. Prou. Però no he estat prou valenta per a dir-ho en veu alta. La llàgrima és suficient i el sentiment d’inutilitat que he estat empentant envers el fons del cap mentre escolte per l’auricular, s’obri pas amb força. Em sent miserable i el poc control que em queda sobre la meua respiració se m’esmuny entre els llavis. El cor se m’esperona dintre del pit. No, no, no. Dues llàgrimes. Prem fort els punys, i note dolor on les ungles s’endinsen. “Per favor”. Això sí que ho he aconseguit dir en veu alta. Em pose la mà sobre el pit, m’adone que he tancat els ulls i els vaig obrint a poc a poc. Horroritzada, observe com la foscor va prenent forma al meu voltant. 

Intente obrir la boca, panteixant, en un últim intent de fer entrar aire als pulmons. La por no em deixa cridar, així que plore silenciosament. “Per favor”, puc repetir. Però ara ja no li ho dic al meu cos. Mire les ombres, implorant certa clemència, però a través de l’auricular escolte aquesta vegada clarament “no”. 

Dues lletres que ressonen com un fort estrèpit dins del meu cap. Després de tot el que havia escoltat, després que la seua veu s’enfonsara dins el meu cor com ganivets esmolats, tan sols dues lletres trencaven el que quedava intacte entre nosaltres. Vàrem superar mil-i-una situacions complicades, obstacles inimaginables en temps atípics que ens va tocar viure, conseqüències de decisions que canviaren el rumb de les nostres vides, però va fer cas omís a les meues dues paraules, ‘per favor’. Com de paradoxal resulta que de les meues dues paraules i les seues dues lletres últimes a la fi el resultat siga fer-nos desaparèixer com a parella. 

Segons de desconcert es convertiren en minuts d’angoixa. Buida. Sí, un sentiment d’haver-me buidat impregnava la sala repleta dels meus òrgans vitals que lluitaven per mantenir-me conscient en aquella mar de llàgrimes seques. Què hagués passat si en lloc d’agafar el telèfon hagués fet cas al timbre de la porta, em pregunte una volta i una altra.

"Sí". Vaig escoltar eixa paraula clarament i amb determinació i el món, tan ferm i estable fins aquell moment, se'n va anar en orris en un tres i no res. Sí. Només dues lletres, que ho podien canviar tot. Toque el timbre a la porta i m'obri ella. Els seus llavis es mouen. Poc, però es mouen. No m'ho esperava. De vegades ho fem tot per inèrcia, quan estem amb l'aigua al coll i volem respirar siga com siga, però no sempre quan fem la glopada d'aire ens arriba com a ventada fresca. De vegades desitjaríem no haver fet cap alenada més. No diu res més que això, però n'hi ha prou. Ara calla. I jo m'òmplic. Arreplegue de terra tots els trossos de mi que hi portava arrossegant, esbargits en mil bocins. 

No puc llevar-me del cap què haguera passat si, en comptes d'eixir per la porta al carrer, haguera agafat el telèfon i picat aquell número, que ja em coneixia de memòria, de tantes vegades que els meus dits l'havien marcat sense que jo ho volguera fer. Però ara estava ací i tenia allò que buscava des dels budells, l'única cosa que m'impulsava a actuar des de feia temps. I ho havia aconseguit. Llavors? Per què aquesta implosió havia estat pitjor que l'anterior explosió? Per què no havia telefonat? Per què havia d'eixir de casa? Què haguera passat? No puc deixar de preguntar-me què haguera passat? I ara ho tinc ací davant, allò que volia. Sí. 

(1) La frase que s'ha fet servir per començar el relat és de "Tiempo de silencio" de Luís Martín Santos.

dimecres, 27 de maig de 2020

Mindfulness

per Carme Rosanas, Lord Eros Ramatxoto i Àlex Gutiérrez

La porta és millor tancar-la; a l'altra banda sempre hi ha la televisió engegada. (1)

Oh! I si només fos la televisió, encara! Per pesada que la trobi, això no seria res, però no hi ha manera de tenir aquella tranquil·litat necessària. I encara menys de mantenir la porta tancada, més de deu minuts seguits. El pitjor són les preguntes constants i totes les explicacions de cada cosa que fan, per què tot m'ho han d'explicar? Com si fos tan important o tan interessant... Per què, els sembla que la meva opinió o el meu parer, en cada cosa que els passa pel cap sigui imprescindible? De fet, jo demano poc: no veure ni sentir la televisió; que em deixin fer les meves coses sense fer-me perdre el fil cada deu minuts; que cadascú decideixi els coses per ell mateix.  I jo creia que ja seria feliç, però és que ha arribat un moment que fins i tot quan es fa el miracle no m'interrompen en mitja horeta, només de sentir les seves passes pel passadís, ja penso que algú obrirà la porta i entrarà de sobte, sense tenir cap consideració per les meves activitats. I ara ja me n’adono, demanar que s’estigui quiets, ja seria massa, sí, sí, ja sé que és una bestiesa, però no sé veure cap altra sortida per preservar la meva salut mental, ho han dut tant a l'extrem que ara només queda una solució, que no és només tancar la meva porta, sinó tancar-les totes i si pot ser amb clau i forrellat. 

I així ho faré saber, només m’alce demà de matí, al cap de psiquiatria Açò sembla cada vegada més una eterna jornada de portes obertes. Inclús les dels lavabos no es poden tancar. I jo em pregunte, ¿per què deixen les portes obertes dels lavabos si allí no hi ha cap televisor? Mai acabaré d’entendre aquestes noves martingales pseudomèdiques. A mi m’agradaven més les d’abans. On estiga una tradicional teràpia electroconvulsiva o una bona lobotomia ben practicada, que s’aparte qualsevol tractament psicoterapèutic alternatiu modern. Són les quatre de la matinada i tots els pacients estan veient, als televisors de les seues habitacions, els dos programes favorits en aquesta planta: el Teletienda i el tarot Esperanza Gracia. I no paren d’entrar i eixir al meu despatx. Odie el torn de nit. Totes les nits igual. Uns entren i em demanen productes absurds (a les dones els pega pels allargadors de penis i els homes es tornen bojos pels satisfyers). Altres em pregunten sobre el seu present o pel seu passat (Quin dia és hui? Per què estic ací? Què m’està passant? Què va passar ahir?). Per molt que es queden bocabadats davant les hipnòtiques mans d’Esperanza Gracia, no tenen cap interès pel dia de demà. Així m’és impossible estudiar per a les oposicions a psiquiatria. M’entren unes ganes d’agafar uns tisores i...
- Vicent tinc fam.
- Una altra vegada... ja t’he dit que ara no. Que són les quatre de la matinada i ja heu sopat. A dormir.
- Però jo tinc fam, Vicent. Tinc molta fam. He de menjar, ho ha dit Esperanza Gracia.
- Que no, espera’t una estona i desdejunem.
- Vicent, tinc fam. He de menjar, Vicent. No puc més. Ho sent, Vicent.
- Què fas? Ix del despatx per favor. Eh! No t’acostes!
- Vicent, tinc fam, no puc més! Vine ací Vicent! Vicent! Vicent!
Riiiiing.
- No! Eh! Què passa? Què...? Diga?
- Hola Vicent, sóc Toni. Eixa veueta... no t’hauràs adormit? Ai... gandul!
- No...haha... estava repassant uns apunts del temari quan...
- No sé si t’ho ha dit Marta en acabar la seua guàrdia, però a primera hora ve inspecció. Encarrega’t d’endreçar-ho tot per a quan arribem. Sé que estàs tu sol al sector G, però tens encara nit per endavant. Ànims, que ets jove!
Tu-tu-tu-tu-tu.
I Vicent, a la fi, va fer ús de les tisores, per endreçar-ho tot. 

(1) Amb aquesta frase comença "Si una nit d’hivern, un viatger." de l'Italo Calvino.

dimarts, 26 de maig de 2020

El tracte

per Salvador Lauder, Núria Serrate i Ulisses Black

Si trobes l’home que em va matar, et contaré, amb detall, què hi ha a l’altra vida (1), digué el client amb un somriure d'orella a orella. La cançó de sempre, pensà en silenci el detectiu. Un altre que no té diners, digué finalment. La meva família té molt diners, et pagarà el que demanis, es defensà l'ectoplasma. Bé, anirem a veure-la, digué l'investigador, em presentaré davant d'ells i els contaré que puc veure els morts, que puc parlar amb ells i que ets encara en aquesta dimensió perquè algú t'ha assassinat. Com sempre, en aquests casos, em prendran per un boig o per un estafador i m'amenaçaran amb la policia o amb alguna demanda. Després, desesperat, em vindràs amb intimitats que només tu i alguns membres de la família coneixeu però no funcionarà. La gent s'ha tornat molt escèptica. A més a més, no m'interessa gaire saber què hi ha a l'altra vida ara mateix. Tard o d'hora ho acabaré sabent. I per ser justos, tu tampoc no has vist l'altra vida, estàs a meitat camí fins que resolguis aquesta situació, així que, sentint-ho molt, no puc acceptar el teu cas, tancà finalment el vident. Et torturaré, l'amenaçà l'esperit. Apareixeré quan menys t'ho esperes i et cantaré cançons la nit sencera. Això ja ho han provat altres abans. Tampoc funciona, confessà el detectiu. No ets el primer que em ve a contractar sense res que oferir a canvi. Torna quan tinguis quelcom més que paraules, digué i s'endinsà en la lectura de les esqueles del diari. Calia conèixer els clients. Abatut, l'esperit anà cap a la porta del despatx i just quan tenia mig cos fora i mig a dintre l'investigador el detingué amb les paraules que utilitzava des de feia anys per a casos com aquell: Potser t'ajudaria però. Però que? Respongué el difunt.

Que no em vull complicar la vida, cony! De paios com tu, els inferns n’estan plens. Que no me’n refio. Que ara em promets l’oro i el moro i, després, si te he visto no me acuerdo. Que d’això en sabeu un rato, cabrons. I escolta, per què cony vols saber qui t’ha pelat? El detectiu, que no tenia un pèl de ruc, li preguntà si la seva mort estava relacionada amb el presumpte homicida de nenes. El tal Eusebi Canalda. L’has de conèixer perquè vàreu compartir cel·la a la presó de Solità. L’Eusebio? En quin merder s’ha fotut, ara? Massa espavilat no era. Ara que ho dius, sí que li agradaven les nenes. A mi la canalla no em fa trempar. A mi qui me la posa dura són els homes. I no qualsevol. Aquí al purgatori n’hi ha un parell que em tiren els trastos però que no me’ls follaria ni fart de conyac. Però conec qui les pot haver matat. I et ben juro que no és l’Eusebio. L’altre dia vaig escoltar una conversa. Un li deia a un altre dels meus que havia segrestat les netes de l’amo del Sara per demanar un rescat de no sé quants milions d’euros. Una burrada, tu. Per molta pasta que tingués la família, són molts diners. I aquesta gentussa els té ben guardats, t’ho ben juro. I no en territori espanyol. I, com que no van arribar els bitllets a temps, se les va carregar lo molt ruc. I dius que la teva família remena diners?, preguntà l’investigador. Perquè... de quant estem parlant? 

De més dels que veus tu a final d’any! L'investigador feu una inspiració profunda, com si hagués resolt alguna cosa o, simplement, perdut la paciència. Desprès plegà el diari i el deixà caure sobre la petita tauleta de cafè que tenia a la vora. Tenim un problema, doncs, digué el detectiu. Tu tens una feina que no em pots pagar, ni garantir que cobraré de cap manera. I jo una vida que no vull llençar a perdre ficant el nas en les desgràcies dels Sara, perquè són uns fills de putes i tenen contactes tan alts que no m’estranyaria gens que arribaren fins el més enllà del que tu em vols parlar. Així que farem una cosa. Busca’m l’Eusebio, pregunta-li què en sap de les nenes desaparegudes i, potser llavors, t’ajude amb el teu problema. El fantasma va empal·lidir més encara, si això era possible. Però què dius? El beneït de l’Eusebio encara no és mort i no puc enraonar amb ell! Si viu no connectava amb la realitat, amb aquell cervell de serradura que hi tenia, com vols que li pregunte res ara? El detectiu tornà a bufar. Potser aquesta vegada de cansament. Amb un gest mes bé desmaiat, es tragué del turmell de la cama dreta, on el tenia subjectat, un petit revòlver. Feu rodar el tambor. L’aturà de cop. Mirà la càrrega i digué, llavors, diga’m on puc trobar-lo i resoldrem la qüestió de la manca de comunicació en un moment. La presència ectoplasmàtica canviava de color com un camaleó indecís que no té clar què posar-se en la festa per la supervivència. La darrera cosa que sé és que viu sol al mas del seu avi, allà on diuen la partida del refrany. Fa poc que va sortir de la presó i allí s’aguanta les ganes de mirar-se criatures, imagine. Perfecte! exclamà l’investigador. Demà li faré una visita. Cap al tard. Tu deixa’t caure per allí passada la mitja nit, com vos agrada fer a la fantasmada, i a veure què li pots fer dir. Això sí, fins que no tingues informació de profit, per ací no tornes. L’aparició capcinejà en assentiment i desaparegué. El detectiu esperà uns segons en silenci, per comprovar que realment ja era sol. Després obrí el tambor del revòlver i mentre regirava la butxaca del pantaló per agafar una bala i omplir el buit que hi havia a la pistola, pensava, a tu et diré jo qui et va pelar per aconseguir la informació que em donaràs demà. Ja semblaves un ximplet de viu. I, després d’haver-te fotut un tret entre cella i cella, encara ho sembles més. I després de tancar el carregador de la pistola amb un gest decidit del canell, guardà l’arma, agafà el diari i continuà revisant les esqueles. Aquell llistat d’informadors que anava eixamplant-se a cada cas que li encomanaven a un professional del crim poltergeist, com era ell. 

(1) Amb aquesta frase comença la novel·la "Em dic vermell" de l'escriptor turk i premi nobel, Orhan Pamuk.


dilluns, 25 de maig de 2020

Una més

per ADA, Ulisses Black i Bàrbara Torres

La seua nit de noces va ser un llarg calfred. (1) L’home que havia conegut durant tot un any de cites meravelloses, plenes d’atenció i paraules dolces, va desaparèixer sense deixar rastre. L’educació de la qual sempre havia fet palesa en presència seva va quedar eclipsada per un estil d’expressió rude i cruel. Aquell vestit de núvia tan preciós que li havia regalat la seva mare, ara es quedava arrufat al terra de l’habitació que anava a ser, a partir d’aquell maleït dia, la seva presó.

Els mesos següents no van ser molt millors. El seu marit li havia deixat clara quina anava a ser la seva missió a la vida a partir d’ara. No volia problemes ni que li fes esclatar el mal geni que tan hàbilment havia amagat. La casa havia d’estar sempre neta i el menjar preparat quan ell arribés de treballar. Però un dia, tot això no va ser suficient.

— La Clara m’ha preguntat per tu —va dir només entrar-hi. Ella ja era esperant-lo, dempeus, davant la taula parada— Diu que està preocupada, que no sap què et passa.

En dir-ho va llançar la jaqueta que s’acabava de treure al terra de la cuina, com una pell morta que li fes nosa. Després la va mirar directament als ulls. Tenia una mirada talment esculpida en una mena de gel polar. Un ganivet que li travessava el cervell i la feria de por. Un bisturí afilat, per obrir-la i fer-la sagnar de secrets que intuïa que tenia.

— No sé a què pot referir-se... No hi a res que em puga preocupar...

Volia somriure, per tranquil·litzar-lo. Però el que va aconseguir fou una ganyota de nervis que el van posar en tensió. 

— Acompanya’m a l’habitació.

I sense esperar que ella posés cap objecció, caminà cap al dormitori, tot confiant que la seguís fins l’interior. Una vegada allí li va demanar que seies en el llit i que l’escoltes. Ella tremolava com una fulla en un arbre vençut de tardor.

— A partir d’ara mateix et quedaràs tancada en aquesta habitació. No podràs sortir-hi. Jo portaré els queviures i les coses que ens facen falta. No cal que et veges obligada a atendre la porta. Quan vinga el et deixaré sortir i podràs endreçar-ho tot. I el mòbil només podràs fer-lo servir davant meu. No vull que faces pensar a ningú que entre nosaltres les coses no són perfectes. T’he de protegir. És el meu deure. 

Va agafar l’aparell de la tauleta de nit i sense dir res més va sortir del quarto i va tancar rere seu, rodant la clau del pany que havia instal·lat el mateix dia que van anar a viure a aquella casa. I que ella mai no va saber per quin motiu. Perquè presonera ja feia temps que se sentia. Però mai havia arribat al nivell de captiveri que acabava d’assolir. 

Sense atrevir-se ni a moure’s del lloc on s’havia quedat, va escoltar com el marit arrossegava la cadira, seia a la taula i feia batre els coberts sobre el plat, menjant-se tranquil·lament el dinar que havia deixat fet. Després el va sentir com deixava caure la vaixella a dintre de la pica. Imaginava els bocins de vidre, la trencadissa. I com caminava, com un animal engabiat, d’un lloc a un altre de la casa. Fins que el so de la porta principal i el silenci posterior la van confirmar en aquella solitud, atrapada. 

Transcorrien els jorns, les setmanes i sols eixia per preparar-li el menjar i netejar tot el que ell embrutava quan era a casa. Durant les hores solitàries, escrivia. Havia aconseguit amagar una llibreta i un llapis sense que ell se n’adonés i narrava tot el que li venia a la ment. Quan escoltava les claus ho amagava bé i li somreia quan ell li obria la gàbia. Per la nit,  deixava que la toqués i fes amb ella el que volgués. Havia deixat de sentir dolor quan la penetrava i fingia amb gemecs d’un plaer inexistents. 

El marit sabia que no podia tindre-la tancada sense veure a la família. Era llest i havia cedit per anar a casa dels pares d’ella per celebrar l’aniversari del nebot. Havia estat inquiet tot el matí i  en arribar a casa dels pares li recordà que tot el que feia era pel seu bé. Ho va fer amb aquella veu afilada i la mirada de les que et travessen com mil ganivets.  Assentí, submisa, com ell volia i preparà el somriure perfecte.

El dinar fou tens i les hores passaven lentes. La cunyada l’escrutava des de l’altra part de la taula i sovint li deia que havien de quedar més, que semblava absorbida des que s’havia casat. El marit començà a remoure’s i els ulls li canviaren. Ella intentà forçar el mal caràcter. Desitjava contar el calvari diari. Però ell era llest, sabia què tramava i després de les postres afirmà trobar-se malament i hagueren de partir sense temps als comiats. El trajecte a casa va ser en silenci, en una calma inquietant, la prèvia a la tempesta. 

En entrar al pis, la va empènyer a l’habitació i sense temps a reaccionar al timpà li ressonà la primera hòstia. Estava boig. Els ulls iracunds i la boca contreta, com si estigués ple de verí i el volgués escopir. Començà fotre-li colps com si es tractés d’un sac de boxa. La tombà al llit i li obrí les cames. Ella es remogué i lluità. Ell intentava immobilitzar-la. Fins que trobà la llibreta i el llapis. Li’l clavà a l’ull. Fugí mentre escoltava al marit dir-li puta i bramar de dolor. Obrí la porta del vestíbul i cridà «Auxili!» varies vegades. Unes veus al replà, crits de «Crideu a la policia!». Es recolzà dolorida en la paret del passadís i el va veure al davant. Sostenia una arma que mai li havia vist mentre la sang li queia pel rostre, just on ella li havia clavat el llapis. Es miraren directament. Ella escoltà un clic. De sobte tot es va fer negre. 

(1) Així comença "Contes d’amor, de bogeria i de mort." Horacio Quiroga.

dissabte, 9 de maig de 2020

Kátharsis

per Bàrbara Torres, Robert Candela, Capità Superflipo i Olga Vaello


"LA MORT SEMPRE SERÀ UNA QÜESTIÓ DE DIFÍCIL CONTROL. 

PERÒ HA DE SER NECESSÀRIAMENT DOLOROSA? NO, NO CAL"



"Al dia següent no va morir ningú."(1) Això és el que es repetien constantment Àngela i Robert contrariats. 
Les hores havien passat frenèticament a dintre del laboratori. Una important empresa farmacèutica els havia contractat perquè elaboraren una píndola que ajudés a la gent a llevar-se la vida. L’aprovació de l’eutanàsia estava a res de produir-se i l’empresa volia ser la primera a vendre el seu producte al Govern. 
Durant un any havien treballat a contrarellotge. Els primers assajos clínics havien estat durs. Els animals arribaven a la mort després de minuts d’angoixa i dolor. Havien canviat les composicions, alterat els grams, fins arribar al Maximus. L’havien batejat així perquè durant l’última experimentació amb animals, Àngela havia detectat que les rates arribaven a l’orgasme abans de creuar l’arc de Sant Martí. 
Entusiasmats pel descobriment, havien informat a l’empresa farmacèutica qui els havia donat el vistiplau per passar a la fase 2: experimentar amb humans. 
El dia havia arribat. Era un dimarts solejat. Els pacients, malalts en fase terminal, havien entrat un a un a l’habitació. Els havien despullat, llavat i pentinat; ajudat a tombar-se en les lliteres i, mentre els tapaven els cossos nuus amb llençols de cotó, havien engegat el reproductor de música. De fons, s’escoltava la veu sensual de Sade. 
En veure’ls relaxats, Àngela i Robert els convidaren a ingerir la píndola que tenien a la tauleta de la seua esquerra. I observaren el moviment dels cossos, preparats per contemplar com Maximus feia la seua feina. Però res no havia eixit com ells preveien.
El que havia de ser el final d'una vida -un final després de fer el cim, com qui clava la bandera dalt de l'Everest i exhala l'últim alé-, es convertia, cos rere cos, en un punt i apart, en el començament d'un altre nou final, que es podia seguir muscle a muscle, articulació rere articulació, extremitat relligada amb una altra... que s'estirava, cruixia, creixia i mudava la pell a una velocitat frenètica. 
Maximus acabava una vida que es cloïa en ella mateixa; per això aquells cossos es buscaven uns a altres, de manera instintiva, per agafar-se a aquell orgasme que era l'última connexió que mantenien abans de la foscor infinita. Però allò que no havien previst era les conseqüències d'una acció coordinada i complementària, perquè llavors, de dues morts, com els oposats que s'atreuen, en naixia una nova vida, que, com totes, tenia un únic objectiu: créixer i multiplicar-se. 
Àngela i Robert es varen mirar cadascú a l'altre amb els ulls plens d'una por que era més interrogativa que no únicament inquieta. Com tot experiment que té uns resultats contraris als previstos, allò que veien no els podia calmar de cap de les maneres. I aquells moviments, aquells gemecs desesperats, aquells cossos que exprimien uns límits que no s'havien imaginat mai que ni tan sols pogueren ser humans, els generaven un terror visceral, radical i atàvic. Però, al mateix temps, aquell desig que podien ensumar i visualitzar, com una porta que va més enllà del no res, els atreia d'una manera institiva i irreflenable. 
Què era això que havien creat? Quines conseqüències tindria? Quan pararia? Aquells cossos que fa a penes uns moments eren poc més que carn de rapinya, en la seua existència més bàsica, eren ara mateix, lliures de tot pes de l'ànima, uns cossos plens de vida, plens d'una ànsia arrelada a la terra de la qual renaixien.   
Mentre les ments fredes i científiques d’Àngela i Robert volien trobar respostes  raonables a les qüestions plantejades, els seus cossos calents i libidinosos eren cridats a refregar-se amb les carns que tenien al seu davant. Aquella magnètica atracció era irrefrenable, inevitable, inexorable, inexplicable, inescrutable... A l’instant, ambdós estaven despullant-se per prendre part d’aquella dionisíaca orgia. La seua relació sempre havia estat professional, mai havien intimat. Cadascú tenia parella estable i ara, sense creuar paraula, estaven nus un front a l’altra. Robert es mossegava els llavis veient les corbes que amagava l’intimidatori i voluptuós cos d’Àngela sota la bata blanca de científica: un generós i arrodonit cul per la popa i, per la proa, uns majestuosos pits i un enorme penis ferm i preparat per entrar en combat.
Arribà la catarsi, de colp, sense previ avís. Silenci. No s’escoltaven ja els gemecs dels instints irrefrenables d’aquells cossos mortuoris. Tots van romandre estesos al terra, sense articular paraula, sense fer cap gest dins d’aquella voràgine passional que els havia absorbit els sentits. Un retrobament amb els plaers i els desitjos més bàsics, potser perduts en els records de molts d’ells i tan desconeguts per molts d’altres. La ciència prengué partit. Va fer efecte, pensaren el Robert i l’Àngela. Va ser millor del que ens havíem imaginat. Ara tots dormen. Ja no hi són. Somien que han viscut. Obliden el patiment dels últims anys a les sales de pal·liatius. Venien d’una festa, una festa boja, inimaginable. Han sortit de casa, d’aquella llar sense finestres per on mirar la mar. Sense camí per recórrer. Finalment, l’han trobat, a la fi, la seua fi. Tots dos es van aixecar amb un somriure i es van abraçar. En vestir-se se n’adonaren que aquells que ja no hi eren, però que continuaven al terra, restaven amb un somriure, un somriure irrepetible. 

(1) Aquesta és la frase amb la que comença la novel·la "Les intermitències de la mort" de José Saramago.

divendres, 8 de maig de 2020

L'infern que tot ho cura

per Ulisses Black, Pirene Noir i Salvador Lauder

"I SI TORNAR AL PASSAT T'EMPRESONA PER SEMPRE?"


Constituïa un plaer especial veure les coses consumides, veure els objectes ennegrits i canviats. (1) La condició residual que aconseguien després d’haver-hi sigut llepades pel foc, amb aquella golafreria irrefrenable. I la flaire de combustible cremat que surava per tot arreu i que jo m’imaginava a dintre de la boca, com una llepolia. No sé si el pare ho hagués aprovat, allò. Ell era més convencional. Més partidari dels adroguers i el sotal que li venien en aquelles llaunes enormes i que ell escampava per sota de les gàbies dels conills, al corral de casa. Per eliminar les puces, que s’avivaven entre els pixums i les caguerades rodones, com les bales de vidre amb les que jugàvem de menuts. Algunes s’enganxaven i prenien formes curioses, que te’n recordaven d’altres, com l’Atòmium de Brussel·les, per exemple. Periòdicament les arreplegàvem i les posàvem a dintre de sacs de plàstic, grans. I que el pare, després, escampava per l’hort, per adobar la terra. Aquella merda tenia propietats per millorar el gust de les collites, ja veus. I per a mi només era merda, fastigosa, com totes.
El que més m’agradava de la cria de conills, el que més plaer em produïa de tots era matar-los d’un colp. Agafar-los de les potes del darrere i, amb un gest circular del braç, projectar-los el cap contra la barana de ciment de l’escala. I, en acabant, treure’ls la pell d’una estrebada. Els que només havien quedat estabornits amb la trompada, morien després amb el shock d’aquell despullament salvatge. Degollar-los era més divertit encara. Però el pare no em deixava. Em deia que no li agradava veure la vermellor de la sang dels conills jugant-me als ulls, com una mala cosa. Deia que donava malastrugança.
Vaig pensar si aquesta escena em duraria molt a la memòria. Si podria tornar a aquesta olor sempre que volgués. Segurament no. La meua memòria no havia estat mai massa fantàstica i no podria retindre en la meua ment tots els detalls com m’agradaria. Potser, una setmana, o dues. Però en uns mesos els detalls acabarien esborrant-se. Seria incapaç de mantenir-los frescos. Amb els conills també m’hi havia acabat passant. En mantenia més de records, però perquè ho havia repetit moltes vegades. Abans, si tancava els ulls, si em mantenia en silenci, podia reproduir al meu cap aquell cop sec. Una i una altra vegada. Però ara ja no. Ara el cop sonava a còpia, com si jo l’estigués escoltant a través de les orelles d’algú altre. Potser aquella era la solució, aquesta no era la primera vegada, però ho hauria de repetir moltes més. Per a conservar-ho més temps. Tot el que pogués.
Però de moment viuria l’ara. Volia gaudir del moment. La sensació de pau era meravellosa. El poder em corria per dins. Segur que si algú m’hagués observat en aquell moment l’hagués vist al meu voltant, com una aura, envoltant-me. Com si les flames encara dansaren davant meu. Vaig passejar-me, amb compte del que trepitjava, entre aquell caos, observant la negror. Havia estat silenciós, això també m’agradava. Com el cop del conill, no tan ràpid, però sec i contundent. Segur que el pare no ho hagués aprovat, vaig pensar amb satisfacció, el sotal havia estat seu, però el foc seria meu.
El corral de la casa no semblava el vell corral. Ara era més gran, havien posat una font al bell mig i alguns arbusts. Els conills, tanmateix, seguien allà.
Rere les finestres que es desllunaven en aquella espècie de jardí. Eren molt més grans que quan el pare i jo els matàvem. Els havien vestit amb roba de persones. Parlaven entre ells i de tant en tant, algun m'assenyalava amb uns dits postissos. Per uns moments vaig pensar en la possibilitat que no foren conills, però això era del tot impossible.
Les gàbies em van ajudar a distingir-los. Els barrots rere els quals em miraven i movien la boca com si mastegaren alguna herba indefinidament, desterraren qualsevol dubte. Eren conills.
Vaig deixar el corral i vaig començar a buscar el pare per la casa. Hi havia persones amunt i avall dels corredors i les estances havien canviat. No reconeixia res. Obria i tancava portes aleatòriament fins que vaig trobar on estaven la majoria dels conills. Alguns em van saludar en veure'm i un va dir el meu nom.
Em va costar, però em vaig arrimar i en estar a tocar em va dir que li havien dut tabac, d'amagades i que podíem anar al jardí a fumar. Jo no tinc res en contra que els conills fumen, però i si em veia el pare?
Ell fumava però a als fills ens ho tenia prohibit. Em vaig arriscar, volia saber què sentia el pare quan bevia aquell fum.
El conill em va dur fins al jardí i vam seure.
Mentre fumàvem em debatia entre matar-lo d'un cop sec o amb el foc de la mistera que m'havia deixat. Potser m'ho vaig rumiar massa. Un parell de les persones que m'havia creuat pels corredors em van impedir fer res. Em dugueren a una d'aquelles gàbies i em donaren alguna herba que ara mateix em té mig adormit tot el dia. Hi ha uns conills joves que de tant en tant em venen a visitar i em diuen pare i coses així, però mai no acaben bé aquests encontres, sempre se'n van quan els demane un encenedor.

(1) La frase que s'ha fet servir com a començament correspon al principi 
de la novel·la "Fahrenheit 452", de Ray Bradbury.

dijous, 7 de maig de 2020

Dol

per Núria Serrate, Àlex Gutiérrez i Ada.

"LA MORT ENS CANVIA ELS PLANS. PERÒ TAMBÉ 

LA PODEM FER SERVIR PER REDREÇAR-NE D'ALTRES."


Hui ha mort la mama. Potser fou ahir. No ho sé. (1) Només sé que avui m’han avisat. Massa d’hora per rebre una trucada, massa jove per morir. Eren dos quarts de sis del matí. De seguida, li he reconegut la veu. Era la infermera de la UCI, la Carme. M’ha dit que la mama ens ha deixat. Que no ha patit gens. Que ha marxat tranquil·la. Què em dius? No pot ser. Ahir al matí vaig parlar amb ella. M’explicava que es trobava millor, que ja no s’ofegava. Estava contenta. Amb ganes de tornar a casa. I jo li deia que aviat, mama. Que aviat ens tornaríem a veure. Però que encara havia de fer bondat. I avui s’ha mort. O potser fou ahir, després de parlar amb mi. Potser es volia acomiadar. Sí, aquella última trucada era de comiat. I jo no sé què fer, ara. La Carme m’ha dit que encara no puc trepitjar l’hospital. I jo li he dit que això és una puta merda. Que morir-se sol és una cabronada. Que això no es fa. I la Carme, plorant, m’ha dit que ho sentia molt però que havien de seguir el protocol.
Protocol. La mama odiava les normes. S’havia passat la vida esquivant-les, tractant d’escriure la seua pròpia sort. Si hagués escoltat eixa frase... Era sorprenent com, venint d’una família tan tradicional, fos capaç de dur una vida tan oberta. Per això es van caure bé la Carme i ella instants després de creuar la porta de l’hospital, perquè ambdues han decidit dedicar els seus dies a tenir cura d’altres. La mama sabia que les persones s’estimen i prou. Per això va fer fora el pare. Ni va fer el més mínim comentari quan li vaig presentar la Núria. Ni em va reprendre quan, després de pagar-me la carrera d’arquitectura, vaig decidir fer-me escriptora a l’atur. Tranquil·la Elisa, em deia, que si són diners, no són problemes. Déu-n’hi-do, la casa estarà tan buida ara...
Elisa? La Carme em crida a l’altre costat del telèfon. Ha seguit parlant aquests minuts. Li dic que parlem després, que estic angoixada i necessito esclarir idees. Elisa, és important. A l’hospital estem obligats a cremar els cossos de les persones que morin, però al testament s’especifica que ha de ser soterrada al poble. Com ho saps això, Carme? Ha vingut un home aquest matí, el marmessor familiar. Tenim marmessor familiar? Sí, i ens ha portat documents segellats i signats. Pel que sembla es va signar tot el dia del casament dels teus pares. En ells que es precisa que, en cas de no respectar alguna de les voluntats, l’herència i els béns familiars seran donats a l’Església. 
Això és una altra puta merda! se m’ha escapat el crit amb el telèfon a la mà mentre el gat saltava espantat del llit i fugia per amagar-se del món. Jo vull fugir també. La Núria, al meu costat em mira espantada sense saber què fer. Però, qui és capaç de signar el seu testament el mateix dia de les noces? Començar una vida preparant la fi de tot plegat no pot ser un bon principi… Ja la tinc! Aquesta serà la primera frase de la meva novel·la. 
De sobte ho he vist tot més clar:  Com puc fer per respectar la voluntat de la mama sense renunciar a l’ herència que, per dret, em pertany? Carme, m’has d’ajudar, li he dit a la infermera, no podem permetre que aquest testament sigui públic. Encara hi és el marmessor a l’hospital? Pregunte. Sí, aquí hi és, a la màquina de donuts. Contesta la Carme una mica estranyada. Llavors, mentre aquell home es concentrava amb el seu donut, la Carme i jo hem planejat el seu contagi “accidental”. Ella ho ha fet tot plegat però la idea és meva. I així ens hem pogut desfer de tots aquells documents farcits de problemes. I del marmessor. 
Les cendres de la mama les soterrarem, com ella desitjava, al pic de la muntanya, i a dos quarts de sis del matí, a trenc d’alba, contemplarem com surt el sol pel seu poble estimat.

(1) La frase que s'ha fet servir per a aquest començament 
és el principi de la novel·la "L'estranger", de Camus.

Tessitura

per Pirenne Noir, Olga Vaello i Robert Candela Sonava el telèfon i he escoltat el timbre. He agafat l'aparell. No me n’he assabenta...