Dol

per Núria Serrate, Àlex Gutiérrez i Ada.

"LA MORT ENS CANVIA ELS PLANS. PERÒ TAMBÉ 

LA PODEM FER SERVIR PER REDREÇAR-NE D'ALTRES."

Hui ha mort la mama. Potser fou ahir. No ho sé. (1) Només sé que avui m’han avisat. Massa d’hora per rebre una trucada, massa jove per morir. Eren dos quarts de sis del matí. De seguida, li he reconegut la veu. Era la infermera de la UCI, la Carme. M’ha dit que la mama ens ha deixat. Que no ha patit gens. Que ha marxat tranquil·la. Què em dius? No pot ser. Ahir al matí vaig parlar amb ella. M’explicava que es trobava millor, que ja no s’ofegava. Estava contenta. Amb ganes de tornar a casa. I jo li deia que aviat, mama. Que aviat ens tornaríem a veure. Però que encara havia de fer bondat. I avui s’ha mort. O potser fou ahir, després de parlar amb mi. Potser es volia acomiadar. Sí, aquella última trucada era de comiat. I jo no sé què fer, ara. La Carme m’ha dit que encara no puc trepitjar l’hospital. I jo li he dit que això és una puta merda. Que morir-se sol és una cabronada. Que això no es fa. I la Carme, plorant, m’ha dit que ho sentia molt però que havien de seguir el protocol.

Protocol. La mama odiava les normes. S’havia passat la vida esquivant-les, tractant d’escriure la seua pròpia sort. Si hagués escoltat eixa frase... Era sorprenent com, venint d’una família tan tradicional, fos capaç de dur una vida tan oberta. Per això es van caure bé la Carme i ella instants després de creuar la porta de l’hospital, perquè ambdues han decidit dedicar els seus dies a tenir cura d’altres. La mama sabia que les persones s’estimen i prou. Per això va fer fora el pare. Ni va fer el més mínim comentari quan li vaig presentar la Núria. Ni em va reprendre quan, després de pagar-me la carrera d’arquitectura, vaig decidir fer-me escriptora a l’atur. Tranquil·la Elisa, em deia, que si són diners, no són problemes. Déu-n’hi-do, la casa estarà tan buida ara...

Elisa? La Carme em crida a l’altre costat del telèfon. Ha seguit parlant aquests minuts. Li dic que parlem després, que estic angoixada i necessito esclarir idees. Elisa, és important. A l’hospital estem obligats a cremar els cossos de les persones que morin, però al testament s’especifica que ha de ser soterrada al poble. Com ho saps això, Carme? Ha vingut un home aquest matí, el marmessor familiar. Tenim marmessor familiar? Sí, i ens ha portat documents segellats i signats. Pel que sembla es va signar tot el dia del casament dels teus pares. En ells que es precisa que, en cas de no respectar alguna de les voluntats, l’herència i els béns familiars seran donats a l’Església. 

Això és una altra puta merda! se m’ha escapat el crit amb el telèfon a la mà mentre el gat saltava espantat del llit i fugia per amagar-se del món. Jo vull fugir també. La Núria, al meu costat em mira espantada sense saber què fer. Però, qui és capaç de signar el seu testament el mateix dia de les noces? Començar una vida preparant la fi de tot plegat no pot ser un bon principi… Ja la tinc! Aquesta serà la primera frase de la meva novel·la. 

De sobte ho he vist tot més clar:  Com puc fer per respectar la voluntat de la mama sense renunciar a l’ herència que, per dret, em pertany? Carme, m’has d’ajudar, li he dit a la infermera, no podem permetre que aquest testament sigui públic. Encara hi és el marmessor a l’hospital? Pregunte. Sí, aquí hi és, a la màquina de donuts. Contesta la Carme una mica estranyada. Llavors, mentre aquell home es concentrava amb el seu donut, la Carme i jo hem planejat el seu contagi “accidental”. Ella ho ha fet tot plegat però la idea és meva. I així ens hem pogut desfer de tots aquells documents farcits de problemes. I del marmessor. 

Les cendres de la mama les soterrarem, com ella desitjava, al pic de la muntanya, i a dos quarts de sis del matí, a trenc d’alba, contemplarem com surt el sol pel seu poble estimat.

(1) La frase que s'ha fet servir per a aquest començament 

és el principi de la novel·la "L'estranger", de Camus.