Pàgines

dilluns, 6 d’abril de 2020

Oblidar

per Jan Crespon, Maria Giménez, Capità Superflip i Mònica Bordas.

"UNA NARRACIÓ INTENSA SOBRE ELS EFECTES DELS OBJECTES EN ELS ESDEVENIMENTS I LES PERSONES. UN RELAT QUE NO US DEIXARÀ INDIFERENTS."


"La caixa de cartró romania oberta al final del passadís". A dins hi havia les claus de la moto, una postal de Praga, el llibre de la “Història Interminable” que li havia regalat quan la va conèixer, les velles ulleres de sol que duia sempre i totes les cartes que s’havien passat de sotamà quan el seu amor encara era prohibit. El psicòleg li havia dit que, per passar pàgina, havia de desfer-se de tot allò. Havia de fer net d’una vegada.

Amb moviments ràpids i matussers va tancar la caixa i va tornar a la sala, tancant la porta del passadís com si fugís d’una fera, recolzant-se contra ella. Es va passar les mans per la cara, apartant els cabells. No hagués dit mai que una cosa tan senzilla pogués ser tan difícil. Es va dir que només era una caixa, que el Toni no es definia per aquelles quatre rampoines. No obstant, era tot el que en quedava, d’ell.

Es preguntava si tornaria a sentir tanta complicitat amb algú, si mai més tindria ganes de gaudir de la vida com abans, i si enguany podria arribar a ser pitjor encara.  En un rampell d’impulsivitat, va decidir eixir del pis; necessitava sentir l’aire fent-li cosquerelles a les galtes, desfogar-se caminant pel passeig marítim, notar com el rebombori de la gentada que estiuejava li omplia el buit que sentia endins. 

Es va passar hores voltant, primer amb pas agitat i desprès amb parsimònia, fins que a poqueta nit va tornar a casa. Ara, intentava alentir cada acció amb tal de trigar com més temps millor a tornar a enfrontar-se amb la maleïda caixa, així que va obrir la bústia esperant recollir publicitat i alguna factura. Què era allò? Al fons del receptacle hi havia una nota: “Toni, amor, ens veiem demà a l’Estació del Cabanyal. T’estime.”

No havia obert la bústia des del mortal accident del seu marit. Havien passat vora tres mesos. Què feia eixa nota a la bústia? El seu breu text la va traslladar al tràgic dia. Era la nota que ella li va deixar juntament amb les claus de la moto. Aquell dijous, a Toni li tocava fer torn de nit. Com de costum, ella aprofitava per visitar sa mare, que continuava vivint al Cabanyal, i quedar-se allí a dormir. L’endemà divendres era festiu i s’havien acomboiat amb el grup d’amics i amigues de joventut del barri per rememorar, vint-i-cinc anys després, una acampada que feren a Navaixes. Com aquella vegada, anaven a agafar un tren de rodalies. Els feia il·lusió tornar a banyar-se de nit, tots junts i nus, al Salt de la Nóvia. Una d’aquelles nits va ser on ella i Toni començaren a festejar. Malauradament, ell no va acudir a la cita. 

Però què coi hi feia, la nota, a la bústia? Ella l´hi havia deixat, com sempre, a la taula de la cuina. Va pujar les escales, fent lliscar la mà per la barana. Se sentia marejada. Va entrar a casa amb les pulsacions a mil. Es va girar, a poc a poc. La caixa de cartró era oberta. No gosava a mirar el contingut. Va obrir l'armariet del rebedor: les claus de la moto estaven penjades al seu lloc i les ulleres, dins la funda, al prestatget.  El despatx estava a quatre passes. Es va agenollar davant l'escriptori del Toni. A l'últim calaix hi havia les cartes clandestines. Des d'allà mateix podia veure la “Història Interminable”, ben arrenglerada amb la resta de llibres. Com un autòmat es va dirigir a la cuina.  La postal de Praga estava penjada, amb un imant, a la nevera. Llavors es va adonar que era dijous. Va deixar la nota a sobre la taula i va marxar de pressa cap al Cabanyal.


1 comentari:

  1. M'ha semblat molt interessant aquest relat, companys. Un aplaudiment per a vosaltres!

    ResponSuprimeix

Tessitura

per Pirenne Noir, Olga Vaello i Robert Candela Sonava el telèfon i he escoltat el timbre. He agafat l'aparell. No me n’he assabenta...