Pàgines

dimarts, 26 de maig del 2020

El tracte

per Salvador Lauder, Núria Serrate i Ulisses Black

Si trobes l’home que em va matar, et contaré, amb detall, què hi ha a l’altra vida (1), digué el client amb un somriure d'orella a orella. La cançó de sempre, pensà en silenci el detectiu. Un altre que no té diners, digué finalment. La meva família té molt diners, et pagarà el que demanis, es defensà l'ectoplasma. Bé, anirem a veure-la, digué l'investigador, em presentaré davant d'ells i els contaré que puc veure els morts, que puc parlar amb ells i que ets encara en aquesta dimensió perquè algú t'ha assassinat. Com sempre, en aquests casos, em prendran per un boig o per un estafador i m'amenaçaran amb la policia o amb alguna demanda. Després, desesperat, em vindràs amb intimitats que només tu i alguns membres de la família coneixeu però no funcionarà. La gent s'ha tornat molt escèptica. A més a més, no m'interessa gaire saber què hi ha a l'altra vida ara mateix. Tard o d'hora ho acabaré sabent. I per ser justos, tu tampoc no has vist l'altra vida, estàs a meitat camí fins que resolguis aquesta situació, així que, sentint-ho molt, no puc acceptar el teu cas, tancà finalment el vident. Et torturaré, l'amenaçà l'esperit. Apareixeré quan menys t'ho esperes i et cantaré cançons la nit sencera. Això ja ho han provat altres abans. Tampoc funciona, confessà el detectiu. No ets el primer que em ve a contractar sense res que oferir a canvi. Torna quan tinguis quelcom més que paraules, digué i s'endinsà en la lectura de les esqueles del diari. Calia conèixer els clients. Abatut, l'esperit anà cap a la porta del despatx i just quan tenia mig cos fora i mig a dintre l'investigador el detingué amb les paraules que utilitzava des de feia anys per a casos com aquell: Potser t'ajudaria però. Però que? Respongué el difunt.

Que no em vull complicar la vida, cony! De paios com tu, els inferns n’estan plens. Que no me’n refio. Que ara em promets l’oro i el moro i, després, si te he visto no me acuerdo. Que d’això en sabeu un rato, cabrons. I escolta, per què cony vols saber qui t’ha pelat? El detectiu, que no tenia un pèl de ruc, li preguntà si la seva mort estava relacionada amb el presumpte homicida de nenes. El tal Eusebi Canalda. L’has de conèixer perquè vàreu compartir cel·la a la presó de Solità. L’Eusebio? En quin merder s’ha fotut, ara? Massa espavilat no era. Ara que ho dius, sí que li agradaven les nenes. A mi la canalla no em fa trempar. A mi qui me la posa dura són els homes. I no qualsevol. Aquí al purgatori n’hi ha un parell que em tiren els trastos però que no me’ls follaria ni fart de conyac. Però conec qui les pot haver matat. I et ben juro que no és l’Eusebio. L’altre dia vaig escoltar una conversa. Un li deia a un altre dels meus que havia segrestat les netes de l’amo del Sara per demanar un rescat de no sé quants milions d’euros. Una burrada, tu. Per molta pasta que tingués la família, són molts diners. I aquesta gentussa els té ben guardats, t’ho ben juro. I no en territori espanyol. I, com que no van arribar els bitllets a temps, se les va carregar lo molt ruc. I dius que la teva família remena diners?, preguntà l’investigador. Perquè... de quant estem parlant? 

De més dels que veus tu a final d’any! L'investigador feu una inspiració profunda, com si hagués resolt alguna cosa o, simplement, perdut la paciència. Desprès plegà el diari i el deixà caure sobre la petita tauleta de cafè que tenia a la vora. Tenim un problema, doncs, digué el detectiu. Tu tens una feina que no em pots pagar, ni garantir que cobraré de cap manera. I jo una vida que no vull llençar a perdre ficant el nas en les desgràcies dels Sara, perquè són uns fills de putes i tenen contactes tan alts que no m’estranyaria gens que arribaren fins el més enllà del que tu em vols parlar. Així que farem una cosa. Busca’m l’Eusebio, pregunta-li què en sap de les nenes desaparegudes i, potser llavors, t’ajude amb el teu problema. El fantasma va empal·lidir més encara, si això era possible. Però què dius? El beneït de l’Eusebio encara no és mort i no puc enraonar amb ell! Si viu no connectava amb la realitat, amb aquell cervell de serradura que hi tenia, com vols que li pregunte res ara? El detectiu tornà a bufar. Potser aquesta vegada de cansament. Amb un gest mes bé desmaiat, es tragué del turmell de la cama dreta, on el tenia subjectat, un petit revòlver. Feu rodar el tambor. L’aturà de cop. Mirà la càrrega i digué, llavors, diga’m on puc trobar-lo i resoldrem la qüestió de la manca de comunicació en un moment. La presència ectoplasmàtica canviava de color com un camaleó indecís que no té clar què posar-se en la festa per la supervivència. La darrera cosa que sé és que viu sol al mas del seu avi, allà on diuen la partida del refrany. Fa poc que va sortir de la presó i allí s’aguanta les ganes de mirar-se criatures, imagine. Perfecte! exclamà l’investigador. Demà li faré una visita. Cap al tard. Tu deixa’t caure per allí passada la mitja nit, com vos agrada fer a la fantasmada, i a veure què li pots fer dir. Això sí, fins que no tingues informació de profit, per ací no tornes. L’aparició capcinejà en assentiment i desaparegué. El detectiu esperà uns segons en silenci, per comprovar que realment ja era sol. Després obrí el tambor del revòlver i mentre regirava la butxaca del pantaló per agafar una bala i omplir el buit que hi havia a la pistola, pensava, a tu et diré jo qui et va pelar per aconseguir la informació que em donaràs demà. Ja semblaves un ximplet de viu. I, després d’haver-te fotut un tret entre cella i cella, encara ho sembles més. I després de tancar el carregador de la pistola amb un gest decidit del canell, guardà l’arma, agafà el diari i continuà revisant les esqueles. Aquell llistat d’informadors que anava eixamplant-se a cada cas que li encomanaven a un professional del crim poltergeist, com era ell. 

(1) Amb aquesta frase comença la novel·la "Em dic vermell" de l'escriptor turk i premi nobel, Orhan Pamuk.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tessitura

per Pirenne Noir, Olga Vaello i Robert Candela Sonava el telèfon i he escoltat el timbre. He agafat l'aparell. No me n’he assabenta...