Pàgines

dilluns, 25 de maig de 2020

Una més

per ADA, Ulisses Black i Bàrbara Torres

La seua nit de noces va ser un llarg calfred. (1) L’home que havia conegut durant tot un any de cites meravelloses, plenes d’atenció i paraules dolces, va desaparèixer sense deixar rastre. L’educació de la qual sempre havia fet palesa en presència seva va quedar eclipsada per un estil d’expressió rude i cruel. Aquell vestit de núvia tan preciós que li havia regalat la seva mare, ara es quedava arrufat al terra de l’habitació que anava a ser, a partir d’aquell maleït dia, la seva presó.

Els mesos següents no van ser molt millors. El seu marit li havia deixat clara quina anava a ser la seva missió a la vida a partir d’ara. No volia problemes ni que li fes esclatar el mal geni que tan hàbilment havia amagat. La casa havia d’estar sempre neta i el menjar preparat quan ell arribés de treballar. Però un dia, tot això no va ser suficient.

— La Clara m’ha preguntat per tu —va dir només entrar-hi. Ella ja era esperant-lo, dempeus, davant la taula parada— Diu que està preocupada, que no sap què et passa.

En dir-ho va llançar la jaqueta que s’acabava de treure al terra de la cuina, com una pell morta que li fes nosa. Després la va mirar directament als ulls. Tenia una mirada talment esculpida en una mena de gel polar. Un ganivet que li travessava el cervell i la feria de por. Un bisturí afilat, per obrir-la i fer-la sagnar de secrets que intuïa que tenia.

— No sé a què pot referir-se... No hi a res que em puga preocupar...

Volia somriure, per tranquil·litzar-lo. Però el que va aconseguir fou una ganyota de nervis que el van posar en tensió. 

— Acompanya’m a l’habitació.

I sense esperar que ella posés cap objecció, caminà cap al dormitori, tot confiant que la seguís fins l’interior. Una vegada allí li va demanar que seies en el llit i que l’escoltes. Ella tremolava com una fulla en un arbre vençut de tardor.

— A partir d’ara mateix et quedaràs tancada en aquesta habitació. No podràs sortir-hi. Jo portaré els queviures i les coses que ens facen falta. No cal que et veges obligada a atendre la porta. Quan vinga el et deixaré sortir i podràs endreçar-ho tot. I el mòbil només podràs fer-lo servir davant meu. No vull que faces pensar a ningú que entre nosaltres les coses no són perfectes. T’he de protegir. És el meu deure. 

Va agafar l’aparell de la tauleta de nit i sense dir res més va sortir del quarto i va tancar rere seu, rodant la clau del pany que havia instal·lat el mateix dia que van anar a viure a aquella casa. I que ella mai no va saber per quin motiu. Perquè presonera ja feia temps que se sentia. Però mai havia arribat al nivell de captiveri que acabava d’assolir. 

Sense atrevir-se ni a moure’s del lloc on s’havia quedat, va escoltar com el marit arrossegava la cadira, seia a la taula i feia batre els coberts sobre el plat, menjant-se tranquil·lament el dinar que havia deixat fet. Després el va sentir com deixava caure la vaixella a dintre de la pica. Imaginava els bocins de vidre, la trencadissa. I com caminava, com un animal engabiat, d’un lloc a un altre de la casa. Fins que el so de la porta principal i el silenci posterior la van confirmar en aquella solitud, atrapada. 

Transcorrien els jorns, les setmanes i sols eixia per preparar-li el menjar i netejar tot el que ell embrutava quan era a casa. Durant les hores solitàries, escrivia. Havia aconseguit amagar una llibreta i un llapis sense que ell se n’adonés i narrava tot el que li venia a la ment. Quan escoltava les claus ho amagava bé i li somreia quan ell li obria la gàbia. Per la nit,  deixava que la toqués i fes amb ella el que volgués. Havia deixat de sentir dolor quan la penetrava i fingia amb gemecs d’un plaer inexistents. 

El marit sabia que no podia tindre-la tancada sense veure a la família. Era llest i havia cedit per anar a casa dels pares d’ella per celebrar l’aniversari del nebot. Havia estat inquiet tot el matí i  en arribar a casa dels pares li recordà que tot el que feia era pel seu bé. Ho va fer amb aquella veu afilada i la mirada de les que et travessen com mil ganivets.  Assentí, submisa, com ell volia i preparà el somriure perfecte.

El dinar fou tens i les hores passaven lentes. La cunyada l’escrutava des de l’altra part de la taula i sovint li deia que havien de quedar més, que semblava absorbida des que s’havia casat. El marit començà a remoure’s i els ulls li canviaren. Ella intentà forçar el mal caràcter. Desitjava contar el calvari diari. Però ell era llest, sabia què tramava i després de les postres afirmà trobar-se malament i hagueren de partir sense temps als comiats. El trajecte a casa va ser en silenci, en una calma inquietant, la prèvia a la tempesta. 

En entrar al pis, la va empènyer a l’habitació i sense temps a reaccionar al timpà li ressonà la primera hòstia. Estava boig. Els ulls iracunds i la boca contreta, com si estigués ple de verí i el volgués escopir. Començà fotre-li colps com si es tractés d’un sac de boxa. La tombà al llit i li obrí les cames. Ella es remogué i lluità. Ell intentava immobilitzar-la. Fins que trobà la llibreta i el llapis. Li’l clavà a l’ull. Fugí mentre escoltava al marit dir-li puta i bramar de dolor. Obrí la porta del vestíbul i cridà «Auxili!» varies vegades. Unes veus al replà, crits de «Crideu a la policia!». Es recolzà dolorida en la paret del passadís i el va veure al davant. Sostenia una arma que mai li havia vist mentre la sang li queia pel rostre, just on ella li havia clavat el llapis. Es miraren directament. Ella escoltà un clic. De sobte tot es va fer negre. 

(1) Així comença "Contes d’amor, de bogeria i de mort." Horacio Quiroga.

Cap comentari:

Publica un comentari

Tessitura

per Pirenne Noir, Olga Vaello i Robert Candela Sonava el telèfon i he escoltat el timbre. He agafat l'aparell. No me n’he assabenta...