Pàgines

divendres, 8 de maig del 2020

L'infern que tot ho cura

per Ulisses Black, Pirene Noir i Salvador Lauder

"I SI TORNAR AL PASSAT T'EMPRESONA PER SEMPRE?"


Constituïa un plaer especial veure les coses consumides, veure els objectes ennegrits i canviats. (1) La condició residual que aconseguien després d’haver-hi sigut llepades pel foc, amb aquella golafreria irrefrenable. I la flaire de combustible cremat que surava per tot arreu i que jo m’imaginava a dintre de la boca, com una llepolia. No sé si el pare ho hagués aprovat, allò. Ell era més convencional. Més partidari dels adroguers i el sotal que li venien en aquelles llaunes enormes i que ell escampava per sota de les gàbies dels conills, al corral de casa. Per eliminar les puces, que s’avivaven entre els pixums i les caguerades rodones, com les bales de vidre amb les que jugàvem de menuts. Algunes s’enganxaven i prenien formes curioses, que te’n recordaven d’altres, com l’Atòmium de Brussel·les, per exemple. Periòdicament les arreplegàvem i les posàvem a dintre de sacs de plàstic, grans. I que el pare, després, escampava per l’hort, per adobar la terra. Aquella merda tenia propietats per millorar el gust de les collites, ja veus. I per a mi només era merda, fastigosa, com totes.
El que més m’agradava de la cria de conills, el que més plaer em produïa de tots era matar-los d’un colp. Agafar-los de les potes del darrere i, amb un gest circular del braç, projectar-los el cap contra la barana de ciment de l’escala. I, en acabant, treure’ls la pell d’una estrebada. Els que només havien quedat estabornits amb la trompada, morien després amb el shock d’aquell despullament salvatge. Degollar-los era més divertit encara. Però el pare no em deixava. Em deia que no li agradava veure la vermellor de la sang dels conills jugant-me als ulls, com una mala cosa. Deia que donava malastrugança.
Vaig pensar si aquesta escena em duraria molt a la memòria. Si podria tornar a aquesta olor sempre que volgués. Segurament no. La meua memòria no havia estat mai massa fantàstica i no podria retindre en la meua ment tots els detalls com m’agradaria. Potser, una setmana, o dues. Però en uns mesos els detalls acabarien esborrant-se. Seria incapaç de mantenir-los frescos. Amb els conills també m’hi havia acabat passant. En mantenia més de records, però perquè ho havia repetit moltes vegades. Abans, si tancava els ulls, si em mantenia en silenci, podia reproduir al meu cap aquell cop sec. Una i una altra vegada. Però ara ja no. Ara el cop sonava a còpia, com si jo l’estigués escoltant a través de les orelles d’algú altre. Potser aquella era la solució, aquesta no era la primera vegada, però ho hauria de repetir moltes més. Per a conservar-ho més temps. Tot el que pogués.
Però de moment viuria l’ara. Volia gaudir del moment. La sensació de pau era meravellosa. El poder em corria per dins. Segur que si algú m’hagués observat en aquell moment l’hagués vist al meu voltant, com una aura, envoltant-me. Com si les flames encara dansaren davant meu. Vaig passejar-me, amb compte del que trepitjava, entre aquell caos, observant la negror. Havia estat silenciós, això també m’agradava. Com el cop del conill, no tan ràpid, però sec i contundent. Segur que el pare no ho hagués aprovat, vaig pensar amb satisfacció, el sotal havia estat seu, però el foc seria meu.
El corral de la casa no semblava el vell corral. Ara era més gran, havien posat una font al bell mig i alguns arbusts. Els conills, tanmateix, seguien allà.
Rere les finestres que es desllunaven en aquella espècie de jardí. Eren molt més grans que quan el pare i jo els matàvem. Els havien vestit amb roba de persones. Parlaven entre ells i de tant en tant, algun m'assenyalava amb uns dits postissos. Per uns moments vaig pensar en la possibilitat que no foren conills, però això era del tot impossible.
Les gàbies em van ajudar a distingir-los. Els barrots rere els quals em miraven i movien la boca com si mastegaren alguna herba indefinidament, desterraren qualsevol dubte. Eren conills.
Vaig deixar el corral i vaig començar a buscar el pare per la casa. Hi havia persones amunt i avall dels corredors i les estances havien canviat. No reconeixia res. Obria i tancava portes aleatòriament fins que vaig trobar on estaven la majoria dels conills. Alguns em van saludar en veure'm i un va dir el meu nom.
Em va costar, però em vaig arrimar i en estar a tocar em va dir que li havien dut tabac, d'amagades i que podíem anar al jardí a fumar. Jo no tinc res en contra que els conills fumen, però i si em veia el pare?
Ell fumava però a als fills ens ho tenia prohibit. Em vaig arriscar, volia saber què sentia el pare quan bevia aquell fum.
El conill em va dur fins al jardí i vam seure.
Mentre fumàvem em debatia entre matar-lo d'un cop sec o amb el foc de la mistera que m'havia deixat. Potser m'ho vaig rumiar massa. Un parell de les persones que m'havia creuat pels corredors em van impedir fer res. Em dugueren a una d'aquelles gàbies i em donaren alguna herba que ara mateix em té mig adormit tot el dia. Hi ha uns conills joves que de tant en tant em venen a visitar i em diuen pare i coses així, però mai no acaben bé aquests encontres, sempre se'n van quan els demane un encenedor.

(1) La frase que s'ha fet servir com a començament correspon al principi 
de la novel·la "Fahrenheit 452", de Ray Bradbury.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tessitura

per Pirenne Noir, Olga Vaello i Robert Candela Sonava el telèfon i he escoltat el timbre. He agafat l'aparell. No me n’he assabenta...