El cafè, sempre, acabat de fer

Per Salvador Lauder, Xispeta, Jan Crespo i Carme Rosanas.

"UN ROBATORI PECULIAR. UNES PISTES AGAFADES A UN PASSAT INCÒMODE. I UN FINAL, DE SABOR AMARG, COM EL CAFÈ ACABAT DE FER".

"Mirava la tassa de cafè, intacta, sota la taula". La resta de la casa estava regirada de dalt a baix. Tot estava desordenat. En canvi, la tassa de cafè, amb el líquid encara calent, havia estat dipositada sota la taula del seu escriptori. La deixà allà i cridà la policia. En pocs minuts dos agents l'ajudaven a fer inventari del que li havien robat mentre recorrien les habitacions. Com era d'esperar, el plasma, els ordinadors, les joies, els diners amagats, la cadena de música, les bicicletes i altres objectes de valor havien desaparegut. Li preguntaren per l'ofici. Sóc escultor, digué una mica malhumorat. Els agent volgueren saber si li faltava alguna escultura. Bé, digué, s'han endut algunes de les peces que tenia a casa, però, curiosament, cap meua. Els agents es miraren l’un a l'altre mentre tractaven d'impedir un parell de rialles malicioses. Llavors, insistí un dels policies, cap obra seua ha estat robada, no? Exacte. I diu que les peces que tenia d'altres, sí, correcte? Correcte, digué l'escultor. És evident que aquest lladre no té gens de gust. A més a més, és un prepotent, s'ha preparat un cafè, com si estigués a sa casa.

De sobte, li vingué una rescaldà. S’hi posà a furgar per l’armari de dalt de més amunt i efectivament, la seua primera obra havia desaparegut. Que per què la tenia tan amagada? Perquè no era seua. Bo sí que l’havia feta ell, però havia anat a parar a la seua ex i ell li la va furtar tan bon punt va poder. Sempre l’havia pertorbat aquell fet de la seua joventut, per això la volgué recuperar i tenir a prop. Aquells filferros que naixien d’un cantalot tret de la pedrera que rosegava la muntanya del seu poble, tenien vida pròpia. O potser guardaven només el secret de la mort i és per això que sempre l’havia tingut tapada amb aquell llençol que suggeria bons i mals records. Què podia fer? Dir-li a l’inspector? No, no ho podia fer pas. Hauria de contar massa d’allò que feia un cabàs de temps volia oblidar i no havia estat mai capaç de reconèixer, per molt que ho havia intentat. No obstant això, ara hi havia alguna cosa més que l’inquietava: aquella tassa de cafè, encara fumejant, evocant-li unes vesprades fugides.

Qui havia entrat el coneixia, estava clar. Sabia que allò el molestaria, que no hagués robat les seves peces, tot i que mai ho admetria. Però, una tassa de cafè? Quina merda. Podria haver deixat una nota, ja posats. Mai li havien agradat les pelis de policies on l’assassí deixa missatges en clau que només el protagonista coneix. Sempre havia pensat que, si fos ell, seria incapaç de desxifrar el missatge. Per descomptat, ni se li va passar pel cap, de tastar el cafè, només faltaria que estigués enverinat. Si fos policia, hagués tingut accés als informes, saber si hi havia empremtes dactilars i aquestes històries tant de CSI. Però no. Resulta que ell és escultor. Va posar en ordre el pis tan bon punt els policies van acabar amb les investigacions i el van tornar a deixar entrar, que va ser al cap de poques hores. L’endemà, quan es va despertar, preocupat per comprar un plasma nou i una consola, s´hi va quedar parat en veure que, sota la taula, hi havia una taca de cafè recent fet. De la resta, per sort, no havien tocat res.

Les preocupacions van canviar de sobte dins del seu cap. Què importava un plasma nou? El problema era que el lladre encara corria per allí i s'havia fet un altre cafè, com si això fos normal. Va passar de l’esglai, a la intriga, i a la ràbia en pocs segons. Només pot ser ella, la seva necessitat de venjança, ha fet tot el que sabia que em faria mal: tornar a robar-me la meva primera obra, recordar-me la història del cafè i sobretot no robar-ne cap més, com una mostra d’autèntic menyspreu, va pensar. Sempre he evitat d'entrar en contacte amb ella,  però aquest cop em sentirà. Va recórrer la casa de dalt a baix, pensant trobar-la en algun racó. L'olor del cafè eixamplava la seva ràbia per moments.  Està bé, ja s'ha escapolit, però la trobaré i haurà d’escoltar tot el que m'he guardat, des d'aleshores fins a això d'ara. No em deixaré res al pap. Va trucar a la seva feina. Sí, millor que no pas a casa. En demanar per ella, li van fer més preguntes de les que va trobar habituals, per acabar dient-li que feia tres dies que havien anat al seu enterrament. Un cas de suïcidi, li van dir.