Pàgines

dijous, 23 d’abril de 2020

Encreuament a l'andana 13

Per Àlex Gutierrez, Bàbara Torres, Àngels Vidal i Olga Vaello.

"UNA COMITIVA, NÚMERICAMENT CONCRETA ESPERA UN PERSONATGE. LA POR ÉS LA SEVA AUTORITAT. QUI POT HAVER-HI, D'AQUEST 30 QUE SIGUI INGOVERNABLE?".


Instants abans de l’arribada, l’andana encara era buida. Ningú no gosava pujar els breus graons d’accés, endinsar-se en la foscor severa d’aquell espai i esperar la Seua vinguda. Malgrat la densa pluja, fins i tot a l’exterior d’aquell baixador rural s’escoltava la remor de colzes fregant-se i murmuris d’ofensa covard. Les quatre parets no podien contenir les trenta persones de la comitiva, ni la seua por, ni el seu orgull. La nit, el neó i les finestres opaques conferien al lloc l’aparença d’una pinacoteca del penediment humà: trenta rostres expressant consciència d’una mala decisió. Instants abans de l’arribada, la temperatura augmentava, l’oxigen disminuïa i els passos nerviosos dels trenta individus formaven grumolls de fang. Era el moment, però l’andana encara era buida.

“Dong, dong.” Les dues de la matinada i ningú estava fora per a rebre'l. La por salvatge va fer de la remor i els murmuris embats i lladrucs. A la fi, la confluència d’interessos disfressada d’atzar va fer que Aran caiguera de nas a terra i rodara enmig l’andana. I allà, trencada i espantada, es va trobar amb Ell.

L'observava a escassos metres de distància. A poc a poc, la figura es va anar aproximant, amb pas ferm i segur fins que, en arribar on era ella, l'home li va oferir la mà. Li cridaren l'atenció les botes lluentes i els pantalons de cuir negre que se li cenyien com una segona pell. Temorosa i alhora curiosa, va seguir recorrent-lo amb la mirada. Portava una camisa blanca que gairebé només li tapava l'abdomen i que deixava entreveure un tors dur i fort. Alçà la mà per tocar-lo però ell, en canvi, l'ajudà a alçar-se. 

Quan les seues mirades es van creuar, Aran notà com el cor se li accelerava ràpidament i una escalfor s'apoderava d'ella. El rostre, de trets marcats i llavis suculents i sensuals, semblava esculpit per Miquel Àngel. Els ulls, d'un blau fosc i penetrant, la convidaven a banyar-se en ells i els cabells, curts i negres com el carbó demanaven a crits ser tocats. Contingué l'alè quan l’home li passà el polze per la galta, molt a prop dels llavis. Se n'adonà que tenia sang en el moment que ell enretirà el dit. Quan el veié assaborir-la, la jove es mossegà els llavis. Desitjosa de més es va inclinar i  Ell repetí el que acabava de fer. 

Alguna cosa va sonar al fons de la ment de l'Aran. Havia sonat la primera vegada que Ell havia posat la mà tan a prop de la seua cara, quan l'havia tocada. Que havia sigut? De nou, veié la seua sang al polze d'Ell. I de nou va escoltar aquella remor interna. Un colp la va treure de la boirina que li entelava els pensaments. Un dels 29 individus restants havia ensopegat, desitjós de vore el què passava a l'andana, però sense voler sortir. Per por. Aran va obrir els ulls com a plats. La remor s'havia convertit en un crit. Era por. L'instint de supervivència la cridava, el seu jo més primari li demanava fugir. 

L'Aran va pensar breument en fugir. Ho perdria tot si ho feia? Però, si es quedava, què podia perdre? El va veure alçar la mà de nou, aquesta vegada, nítidament. Va alçar la mà esquerra tan ràpid que quasi ni ella mateixa la veié. Li va agafar el canyell amb una fermesa que la va sorprendre, i els 29 individus restants que van deixar anar un ofegat 'oh'. Mentre sostenia la mà d'Ell va atansar-li un full, que havia aconseguit no soltar en tota l'estona i va pregar perquè Ell pogués escoltar el seu crit intern de terror.

És per això que l'hem fet vindre. Per. Res. Més. 

Van passar uns instants fins que l’Edmon va notar com la força de la mà d’Aran no protegia ja el full ni rebregava els seus dits tacats de sang. Els batecs calmaven a poc a poc l’estat d’eufòria que impregnà tots dos quan les seues mirades creuades, en aquella foscor d’un dia plujós de Novembre, llamparen vora l’andana, tret dels ulls inquisidors que els envoltaren. Resultava quasi inevitable enlairar els pensaments. 

Va escoltar com un d’ells intentava avançar cap a l’escena. Es va girar iradament envers els 29, engabiats en la incertesa de les conseqüències d’haver pres aquella decisió.

Un cop ensopeguem amb la vida, de sobte ens paralitza sostenint la balança de tot allò que, en aquest cas, l’Aran perdria amb la seua fugida. No ho aconseguiria, degué pensar. Llavors, per què ho feia? Per què fugir? Per què arrencar a córrer sense deixar anar aquell full de dades furtades als dirigents de l’expedició que simbolitzaven la llibertat? No entenem de raons. Tampoc de precs. Només d’instints. Viu.

Cap comentari:

Publica un comentari

Tessitura

per Pirenne Noir, Olga Vaello i Robert Candela Sonava el telèfon i he escoltat el timbre. He agafat l'aparell. No me n’he assabenta...