Fam fosca

Per Eros Ramatxoto, Núria Serrate, Ulisses Black i Mr. Pet.

"SÓN TEMPS DIFÍCILS PER ACONSEGUIR EL QUÈ VOLS. SOVINT, L'INSTINT, ÉS LA RESPOSTA."

Tot hagués estat diferent si el gos no hagués bordat des de la benzinera. Era una nit especialment fosca. No hi havia lluna ni estrelles al cel. Se’ns havia passat el temps. Portaríem més de cent kilòmetres sense vore cap llum: ni d’altres vehicles, ni d’un àrea de servei, ni d’un poble prop de la carretera secundària i plena de corbes per la que transitàvem. Encara teníem suficient combustible, però la meua filla i jo estàvem famolenques. Necessitàvem parar a pegar un mosset i continuar el nostre trajecte. La benzinera no tenia cap llum encesa. Estava tancada i completament deserta. Només aquell pobre i tendre gos allí nugat. Haguérem passat de llarg de no ser pels seus lladrucs. 

Era un gos de raça. Un Golden Retriever. Era ben estrany que l’haguessin abandonat. Acostumen a ser exemplars tranquils, bons guardians i d’una gran bellesa i intel·ligència. La meva filla i jo vam baixar del cotxe lentament procurant no espantar-lo. En veure’ns, va fer com si gemegués de content. Ens hi vam apropar. De seguida va bellugar la cua. Era un bon senyal. Li vam donar aigua però no se’l veia deshidratat. El seu propietari no deuria estar gaire lluny. Eren dos quarts d’onze de la nit. Malgrat la gana que teníem, la meva filla i jo vam decidir esperar a veure si apareixia algú a la benzinera. De sobte, va començar a ploure. Ens vam aixoplugar al cotxe. El gos estava a cobert. Vaig tancar els fars per veure millor l’exterior. I aleshores vam veure les ràfegues. Un Seat SUV es dirigia cap on érem nosaltres. Un home de mitjana edat vestit amb una granota blava va baixar del cotxe i ens feia senyals. Vaig baixar la meva finestreta. 

- La benzinera és tancada -va dir- No puc subministrar-los combustible. Fa setmanes que el camió no es deixa veure i els dipòsits són buits.

Vaig mirar la meva filla, que em tornà una mirada expectant, interrogadora. Això mateix, què podíem fer? El gos va lladrar, de sobte.

- Ens pot obrir la botiga i oferir alguna cosa de menjar? Fa hores que no peguem mos i, la veritat, tenim gana.

L’home ens va mirar a les dues, va caminar fins el SEAT i després de treure el que semblava una escopeta del maleter, amb un gest decidit de la mà, ens va demanar que el seguirem a l’interior de la botiga. La meva filla tenia els ulls oberts com a plats. La fam superava la inquietud, així que vam decidir sortir del vehicle i caminar fins la porta que ja era oberta. L’home li feia colpets amistosos al gos en el cap, com felicitant-lo pel seu comportament.

- Vinga, entrem a dintre -ens digué- No es bo romandre molta estona fora. Mai no se sap.

Si hagués pogut engolir saliva, ho hagués fet. Però tenia la boca eixuta. Només la mà amb la que agafava la xiqueta, humida de l’esforç de subjectar-la mentre escoltava el soroll de la seua panxa buida, fins que acabà escorrent-se’m. 

La meua filla va aconseguir alliberar-se i es va llençar, pegant un bram, sobre el gos. No vaig poder detindre-la i, davant una possible reacció agressiva de l’home, em vaig abalançar damunt d’ell. Mentre la meua  filla abraçava fortament el gos, jo vaig anar directament a la jugular. El desmai ens va vèncer. Donava gust vore-la. Gaudint a mos redó d’aquell Golden Retriever, que mai més bordaria, ni en eixa benzinera ni en cap altre lloc. Jo vaig començar a cabussar el cap al ventre de l’home rosegant-li els budells; a cada queixalada que li arreava, es queixava menys:

- Profit.... –va ser l´última paraula que va dir dèbilment el gasoliner abans de perdre el coneixement.
- Mastega bé i ves a poc a poc amb els ossos –li vaig dir jo a la xiqueta.
- I tu menja-t’ho tot, mami –em va correspondre mimosament i somrient.
- Està massa cru el hot dog?
- Al punt, mami, i molt tendre... La pell es menja?
- No, que té pèl i potser et trobes alguna puça.

En mitja hora acabàrem l’opípar àpat. Pegàrem una llarga cabotada, de la qual despertàrem abans de trencar l’alba. El gasoliner em va donar mala nit. Tenia un poc de ventrellada i em vaig haver de fer un sobret de bicarbonat. Després d’endreçar-nos, continuàrem el nostre viatge a la recerca d’alguna botiga vegana que estigués oberta.

Encreuament a l'andana 13

Per Àlex Gutierrez, Bàbara Torres, Àngels Vidal i Olga Vaello.

"UNA COMITIVA, NÚMERICAMENT CONCRETA ESPERA UN PERSONATGE. LA POR ÉS LA SEVA AUTORITAT. QUI POT HAVER-HI, D'AQUEST 30 QUE SIGUI INGOVERNABLE?".

Instants abans de l’arribada, l’andana encara era buida. Ningú no gosava pujar els breus graons d’accés, endinsar-se en la foscor severa d’aquell espai i esperar la Seua vinguda. Malgrat la densa pluja, fins i tot a l’exterior d’aquell baixador rural s’escoltava la remor de colzes fregant-se i murmuris d’ofensa covard. Les quatre parets no podien contenir les trenta persones de la comitiva, ni la seua por, ni el seu orgull. La nit, el neó i les finestres opaques conferien al lloc l’aparença d’una pinacoteca del penediment humà: trenta rostres expressant consciència d’una mala decisió. Instants abans de l’arribada, la temperatura augmentava, l’oxigen disminuïa i els passos nerviosos dels trenta individus formaven grumolls de fang. Era el moment, però l’andana encara era buida.

“Dong, dong.” Les dues de la matinada i ningú estava fora per a rebre'l. La por salvatge va fer de la remor i els murmuris embats i lladrucs. A la fi, la confluència d’interessos disfressada d’atzar va fer que Aran caiguera de nas a terra i rodara enmig l’andana. I allà, trencada i espantada, es va trobar amb Ell.

L'observava a escassos metres de distància. A poc a poc, la figura es va anar aproximant, amb pas ferm i segur fins que, en arribar on era ella, l'home li va oferir la mà. Li cridaren l'atenció les botes lluentes i els pantalons de cuir negre que se li cenyien com una segona pell. Temorosa i alhora curiosa, va seguir recorrent-lo amb la mirada. Portava una camisa blanca que gairebé només li tapava l'abdomen i que deixava entreveure un tors dur i fort. Alçà la mà per tocar-lo però ell, en canvi, l'ajudà a alçar-se. 

Quan les seues mirades es van creuar, Aran notà com el cor se li accelerava ràpidament i una escalfor s'apoderava d'ella. El rostre, de trets marcats i llavis suculents i sensuals, semblava esculpit per Miquel Àngel. Els ulls, d'un blau fosc i penetrant, la convidaven a banyar-se en ells i els cabells, curts i negres com el carbó demanaven a crits ser tocats. Contingué l'alè quan l’home li passà el polze per la galta, molt a prop dels llavis. Se n'adonà que tenia sang en el moment que ell enretirà el dit. Quan el veié assaborir-la, la jove es mossegà els llavis. Desitjosa de més es va inclinar i  Ell repetí el que acabava de fer. 

Alguna cosa va sonar al fons de la ment de l'Aran. Havia sonat la primera vegada que Ell havia posat la mà tan a prop de la seua cara, quan l'havia tocada. Que havia sigut? De nou, veié la seua sang al polze d'Ell. I de nou va escoltar aquella remor interna. Un colp la va treure de la boirina que li entelava els pensaments. Un dels 29 individus restants havia ensopegat, desitjós de vore el què passava a l'andana, però sense voler sortir. Per por. Aran va obrir els ulls com a plats. La remor s'havia convertit en un crit. Era por. L'instint de supervivència la cridava, el seu jo més primari li demanava fugir. 

L'Aran va pensar breument en fugir. Ho perdria tot si ho feia? Però, si es quedava, què podia perdre? El va veure alçar la mà de nou, aquesta vegada, nítidament. Va alçar la mà esquerra tan ràpid que quasi ni ella mateixa la veié. Li va agafar el canyell amb una fermesa que la va sorprendre, i els 29 individus restants que van deixar anar un ofegat 'oh'. Mentre sostenia la mà d'Ell va atansar-li un full, que havia aconseguit no soltar en tota l'estona i va pregar perquè Ell pogués escoltar el seu crit intern de terror.

És per això que l'hem fet vindre. Per. Res. Més. 

Van passar uns instants fins que l’Edmon va notar com la força de la mà d’Aran no protegia ja el full ni rebregava els seus dits tacats de sang. Els batecs calmaven a poc a poc l’estat d’eufòria que impregnà tots dos quan les seues mirades creuades, en aquella foscor d’un dia plujós de Novembre, llamparen vora l’andana, tret dels ulls inquisidors que els envoltaren. Resultava quasi inevitable enlairar els pensaments. 

Va escoltar com un d’ells intentava avançar cap a l’escena. Es va girar iradament envers els 29, engabiats en la incertesa de les conseqüències d’haver pres aquella decisió.

Un cop ensopeguem amb la vida, de sobte ens paralitza sostenint la balança de tot allò que, en aquest cas, l’Aran perdria amb la seua fugida. No ho aconseguiria, degué pensar. Llavors, per què ho feia? Per què fugir? Per què arrencar a córrer sense deixar anar aquell full de dades furtades als dirigents de l’expedició que simbolitzaven la llibertat? No entenem de raons. Tampoc de precs. Només d’instints. Viu.

El cafè, sempre, acabat de fer

Per Salvador Lauder, Xispeta, Jan Crespo i Carme Rosanas.

"UN ROBATORI PECULIAR. UNES PISTES AGAFADES A UN PASSAT INCÒMODE. I UN FINAL, DE SABOR AMARG, COM EL CAFÈ ACABAT DE FER".

"Mirava la tassa de cafè, intacta, sota la taula". La resta de la casa estava regirada de dalt a baix. Tot estava desordenat. En canvi, la tassa de cafè, amb el líquid encara calent, havia estat dipositada sota la taula del seu escriptori. La deixà allà i cridà la policia. En pocs minuts dos agents l'ajudaven a fer inventari del que li havien robat mentre recorrien les habitacions. Com era d'esperar, el plasma, els ordinadors, les joies, els diners amagats, la cadena de música, les bicicletes i altres objectes de valor havien desaparegut. Li preguntaren per l'ofici. Sóc escultor, digué una mica malhumorat. Els agent volgueren saber si li faltava alguna escultura. Bé, digué, s'han endut algunes de les peces que tenia a casa, però, curiosament, cap meua. Els agents es miraren l’un a l'altre mentre tractaven d'impedir un parell de rialles malicioses. Llavors, insistí un dels policies, cap obra seua ha estat robada, no? Exacte. I diu que les peces que tenia d'altres, sí, correcte? Correcte, digué l'escultor. És evident que aquest lladre no té gens de gust. A més a més, és un prepotent, s'ha preparat un cafè, com si estigués a sa casa.

De sobte, li vingué una rescaldà. S’hi posà a furgar per l’armari de dalt de més amunt i efectivament, la seua primera obra havia desaparegut. Que per què la tenia tan amagada? Perquè no era seua. Bo sí que l’havia feta ell, però havia anat a parar a la seua ex i ell li la va furtar tan bon punt va poder. Sempre l’havia pertorbat aquell fet de la seua joventut, per això la volgué recuperar i tenir a prop. Aquells filferros que naixien d’un cantalot tret de la pedrera que rosegava la muntanya del seu poble, tenien vida pròpia. O potser guardaven només el secret de la mort i és per això que sempre l’havia tingut tapada amb aquell llençol que suggeria bons i mals records. Què podia fer? Dir-li a l’inspector? No, no ho podia fer pas. Hauria de contar massa d’allò que feia un cabàs de temps volia oblidar i no havia estat mai capaç de reconèixer, per molt que ho havia intentat. No obstant això, ara hi havia alguna cosa més que l’inquietava: aquella tassa de cafè, encara fumejant, evocant-li unes vesprades fugides.

Qui havia entrat el coneixia, estava clar. Sabia que allò el molestaria, que no hagués robat les seves peces, tot i que mai ho admetria. Però, una tassa de cafè? Quina merda. Podria haver deixat una nota, ja posats. Mai li havien agradat les pelis de policies on l’assassí deixa missatges en clau que només el protagonista coneix. Sempre havia pensat que, si fos ell, seria incapaç de desxifrar el missatge. Per descomptat, ni se li va passar pel cap, de tastar el cafè, només faltaria que estigués enverinat. Si fos policia, hagués tingut accés als informes, saber si hi havia empremtes dactilars i aquestes històries tant de CSI. Però no. Resulta que ell és escultor. Va posar en ordre el pis tan bon punt els policies van acabar amb les investigacions i el van tornar a deixar entrar, que va ser al cap de poques hores. L’endemà, quan es va despertar, preocupat per comprar un plasma nou i una consola, s´hi va quedar parat en veure que, sota la taula, hi havia una taca de cafè recent fet. De la resta, per sort, no havien tocat res.

Les preocupacions van canviar de sobte dins del seu cap. Què importava un plasma nou? El problema era que el lladre encara corria per allí i s'havia fet un altre cafè, com si això fos normal. Va passar de l’esglai, a la intriga, i a la ràbia en pocs segons. Només pot ser ella, la seva necessitat de venjança, ha fet tot el que sabia que em faria mal: tornar a robar-me la meva primera obra, recordar-me la història del cafè i sobretot no robar-ne cap més, com una mostra d’autèntic menyspreu, va pensar. Sempre he evitat d'entrar en contacte amb ella,  però aquest cop em sentirà. Va recórrer la casa de dalt a baix, pensant trobar-la en algun racó. L'olor del cafè eixamplava la seva ràbia per moments.  Està bé, ja s'ha escapolit, però la trobaré i haurà d’escoltar tot el que m'he guardat, des d'aleshores fins a això d'ara. No em deixaré res al pap. Va trucar a la seva feina. Sí, millor que no pas a casa. En demanar per ella, li van fer més preguntes de les que va trobar habituals, per acabar dient-li que feia tres dies que havien anat al seu enterrament. Un cas de suïcidi, li van dir.

Universus ex machina

por Sahale, Àlex Gutierrez, Núria Serrate i Àngels Vidal

"UNA HISTÒRIA AMB DOSIS D'INQUIETUD CREIXENTS, QUE ENS FA TRANSITAR PER UN AMBIENT ASFIXIANT I PERTORBADOR."

"La caja de cartón permanece abierta al final del pasillo", iluminada por un tímido haz de luz solar que se filtra entre los tablones de madera de la buhardilla. El suelo cruje a cada zancada, actuando como un lienzo sobre el paso del tiempo, mostrando una desesperanzada estampa hiperrealista: polvo, resina seca y huellas de roedores hambrientos, quizá famélicos. Al final del pasadizo, custodiando la caja, se alzan dos esculturas de granito representando deidades. El silencio es tal que inquieta mi propia presencia, incluso mi existencia se me antoja, en este momento, foránea. La escena es una ventana al pasado, y mi curtida resiliencia me permite asomarme.

De repente, un ligero espasmo sacude mi tráquea, me arranco el casco para evitar la asfixia, suelto mi melena y, de paso, libero buena parte del estrés que comprime mi raciocinio. Aunque el olor a óxido me aturde por unos instantes, respiro aliviada al comprobar que la zona no está contaminada de nostalgia.

No veo venir el golpe. Pierdo la vista y el suelo irregular me araña la cara. Algo me agarra del pie, tira de mí y trata de levantarme. Al poco lo consigue. Noto la gravedad presionándome los ojos y agarrándome la garganta. El polvo no me deja respirar bien. Trato de golpear con el casco a lo que sea que me levanta, pero un grito seco y fuerte me corta los oídos.

Silencio. 'Nunca debí volver...'

Me mareo. Noto el balanceo propio de un cuerpo exhibido en una carnicería, el dolor que atenaza mi pie, hasta que un nuevo impulso me lanza a un lado y mi espalda se hunde en el yeso. Caigo. Toso. Me incorporo a medias y mis pupilas tratan de enfocar hacia la luz. Y allí, encorvada sobre la caja, una figura ancha y tosca extrae su contenido. 'Nunca debí volver...pero tiene que ser mía.’ Echo mano del cuchillo de mi cinturón, aunque mis intenciones han sido advertidas.

Siento crujir mis huesos. Un hormigueo sube por mis piernas hasta llegar a la cadera. Es allí donde guardo el cuchillo. Es afilado. Pensé que nunca lo necesitaría. Pero ahora ha llegado el momento. Ya es mío. Ahora te vas a enterar, hijo de la gran puta. Ahora sabrás que donde las dan las toman. Pensabas que no sería capaz de volver. Creías que no era lo suficientemente valiente para hundir el filo de la navaja en tus entrañas. Creías, creías. Mientras la sangre huye a borbotones, tus ojos se tornan blancos. Y tu piel, pálida. Intentas ahorcarme con tus manos apestosas. Pero hasta tu fuerza te ha dejado. Eres lo peor que me ha pasado en esta vida. Nunca debí confiar en ti. Disfruto mirando cómo te vas y como la caja, y lo que guardaste en su interior, se queda conmigo. Cuanta mugre. Demasiados años sin abrirla. Cubierta de polvo y telarañas. La madera gruñe acompasada con tus gemidos de dolor. Hedor de humedad y sangre coagulada. Ahí está. No perdiste ni un solo minuto en envolverlo bien. Te daba igual. Lo único que querías era hacerlo desaparecer. De tu vida. Y de la mía. Eres un pedazo de cabrón. Muérete ya! 

El cuchillo resbala de entre mis dedos y cae al suelo con un golpe que suena seco a mis oídos. Me paso el dorso de la mano por la frente, recolectando perlas de sudor frío. Cuando bajo la mano de nuevo, la miro, y advierto que está sucia con tu sangre. Joder, mi cara, entonces, debe de estar igual. 

Me imagino allí derecha, cubierta de sangre y esa imagen me revuelve las tripas. Noto el sabor amargo de la bilis en el fondo de la boca. No, no, no. No me ha costado tanto llegar hasta aquí para que mi cuerpo se compadezca de tu muerte. Dirijo la mirada hacia tus manos, aún aferradas a esto; mientras con el rabillo de ojo controlo la caja que lo contenía todo. No quiero perderla de vista.

La desaparición de la adrenalina deja paso a un ligero mareo. Combatiendo las náuseas me arrodillo, sólo necesito acercarme un poco más para alcanzarlo. Pero para hacerlo necesito perder de vista la caja. Sólo será un momento. 

Con un momento basta. Te miro de frente y el vacío se apodera de mi. 

Cuando abro los ojos de nuevo, la caja de cartón permanece abierta al final del pasillo y el casco me asfixia de nuevo. 

No me jodas. 

Oblidar

per Jan Crespon, Maria Giménez, Capità Superflip i Mònica Bordas.

"UNA NARRACIÓ INTENSA SOBRE ELS EFECTES DELS OBJECTES EN ELS ESDEVENIMENTS I LES PERSONES. UN RELAT QUE NO US DEIXARÀ INDIFERENTS."

"La caixa de cartró romania oberta al final del passadís". A dins hi havia les claus de la moto, una postal de Praga, el llibre de la “Història Interminable” que li havia regalat quan la va conèixer, les velles ulleres de sol que duia sempre i totes les cartes que s’havien passat de sotamà quan el seu amor encara era prohibit. El psicòleg li havia dit que, per passar pàgina, havia de desfer-se de tot allò. Havia de fer net d’una vegada.

Amb moviments ràpids i matussers va tancar la caixa i va tornar a la sala, tancant la porta del passadís com si fugís d’una fera, recolzant-se contra ella. Es va passar les mans per la cara, apartant els cabells. No hagués dit mai que una cosa tan senzilla pogués ser tan difícil. Es va dir que només era una caixa, que el Toni no es definia per aquelles quatre rampoines. No obstant, era tot el que en quedava, d’ell.

Es preguntava si tornaria a sentir tanta complicitat amb algú, si mai més tindria ganes de gaudir de la vida com abans, i si enguany podria arribar a ser pitjor encara.  En un rampell d’impulsivitat, va decidir eixir del pis; necessitava sentir l’aire fent-li cosquerelles a les galtes, desfogar-se caminant pel passeig marítim, notar com el rebombori de la gentada que estiuejava li omplia el buit que sentia endins. 

Es va passar hores voltant, primer amb pas agitat i desprès amb parsimònia, fins que a poqueta nit va tornar a casa. Ara, intentava alentir cada acció amb tal de trigar com més temps millor a tornar a enfrontar-se amb la maleïda caixa, així que va obrir la bústia esperant recollir publicitat i alguna factura. Què era allò? Al fons del receptacle hi havia una nota: “Toni, amor, ens veiem demà a l’Estació del Cabanyal. T’estime.”

No havia obert la bústia des del mortal accident del seu marit. Havien passat vora tres mesos. Què feia eixa nota a la bústia? El seu breu text la va traslladar al tràgic dia. Era la nota que ella li va deixar juntament amb les claus de la moto. Aquell dijous, a Toni li tocava fer torn de nit. Com de costum, ella aprofitava per visitar sa mare, que continuava vivint al Cabanyal, i quedar-se allí a dormir. L’endemà divendres era festiu i s’havien acomboiat amb el grup d’amics i amigues de joventut del barri per rememorar, vint-i-cinc anys després, una acampada que feren a Navaixes. Com aquella vegada, anaven a agafar un tren de rodalies. Els feia il·lusió tornar a banyar-se de nit, tots junts i nus, al Salt de la Nóvia. Una d’aquelles nits va ser on ella i Toni començaren a festejar. Malauradament, ell no va acudir a la cita. 

Però què coi hi feia, la nota, a la bústia? Ella l´hi havia deixat, com sempre, a la taula de la cuina. Va pujar les escales, fent lliscar la mà per la barana. Se sentia marejada. Va entrar a casa amb les pulsacions a mil. Es va girar, a poc a poc. La caixa de cartró era oberta. No gosava a mirar el contingut. Va obrir l'armariet del rebedor: les claus de la moto estaven penjades al seu lloc i les ulleres, dins la funda, al prestatget.  El despatx estava a quatre passes. Es va agenollar davant l'escriptori del Toni. A l'últim calaix hi havia les cartes clandestines. Des d'allà mateix podia veure la “Història Interminable”, ben arrenglerada amb la resta de llibres. Com un autòmat es va dirigir a la cuina.  La postal de Praga estava penjada, amb un imant, a la nevera. Llavors es va adonar que era dijous. Va deixar la nota a sobre la taula i va marxar de pressa cap al Cabanyal.